

Blog de l'assignatura de Corrents estètics contemporanis
La publicidad, según wikipedia, es una técnica de comunicación comercial que intenta informar al público sobre un producto o servicio a través de los medios de comunicación con el objetivo de motivar al público hacia una acción de consumo.
Muchos piensan que la publicidad es solamente el arte de engañar, pero si nos fijamos, esta afirmación no es cierta. Sí que es verdad que algunos publicistas intentar venderte la moto, pero la gran mayoría dicen la verdad y nada más que la verdad, dejando guardada en el bolsillo parte de ésta.
Para vender un producto no irás al cliente y le dirás, por ejemplo: ves esa impresora, pues, como todas las impresoras del mundo, tiene un chip que cada X impresiones te la bloqueará y la única manera de arreglarla será pagar un dineral que te saldrá mejor comprarme otra. No, si vas con esa idea mejor dedícate a otro trabajo. Por eso, el trabajo de un publicista, es coger lo mejor del producto y jugar con eso.
Pero por mucho que saques a relucir lo mejor del producto, si lo anunciado no atrae la atención de cliente, no servirán para nada los cafés humeantes, la silla desgastada y caliente de tus posaderas y todo ese tiempo e ideas que usarás. Para eso, muchas veces, se usa el humor.
Las personas están hartas de que los anuncios corten sus programas favoritos, pero si los anuncios están repletos de humor absurdo, algo que a muchas personas, y me incluyo, les hace bastante gracia, ese enfado por los cortes publicitarios no irá a tú producto.
Hay dos formas de evitar la “ira del público” mediante el humor absurdo. 1: se puede vender el producto usando las ventajas del producto, pero en un entorno humorístico:
http://www.youtube.com/watch?v=dTvtFp_iPKc&feature=related
Y 2: cuando tu producto ya es lo suficientemente conocido, no hace falta explicar lo bueno de éste y solamente hay que buscar algo absurdo, gracioso y que enganche:
http://www.youtube.com/watch?v=kjrmmTqSHeM
Luego están esos anuncios que no sé si se pueden describir en palabras, sobre todo los de Audi. Siento una gran admiración por sus creadores:
http://www.youtube.com/watch?v=vbJc2T6Qq5w
http://www.youtube.com/watch?v=350tD8E7htM&feature=related
Sencillos, clásicos, admirables.
Pero sin olvidar la originalidad de BMW:
Lo malo de hacer un anuncio muy bueno es, que sólo te acuerdes del anuncio y no de la marca:
Y para los que también estén interesados en este tema os digo: nunca, repito, NUNCA, los anuncios han de ser repetitivos. Por ejemplo: los anuncios de spotify gratuito. Creo que nunca he odiado tanto un anuncio... ¿Quién es capaz de poner su anuncio tantas veces en tan poco tiempo?
Creo que la publicidad puede ser bastante entretenida y para mí, espero que sea mi futuro: beber cafés humeantes, calentar y desgastar las sillas con mis posaderas, plasmar mis ideas en el papel, aunque en la era que vivimos y viviremos, plasmar mis ideas en la pantalla del ordenador, prepararme las presentaciones y superar mi miedo a habar en público...
http://www.youtube.com/watch?v=Ede70EMDTr8&feature=fvwrel
Cristina Pallero Marsal
Per fer-me entendre millor exposo una breu introducció del que és l'art minimalista (segons viquipèdia):
“És l'expressió anglesa Minimal artque va ser utilitzada per primera vegada en 1965 pel filòsof Richard Wollheim per referir-se a les obres d'Art en que predominava la idea sobre la seva manufactura, les que estaven en la línea del readymade i de les obres de Marcel Duchamp o d' Ad Reinhard, que es considerat un pioner de l'Art Minimalista. En rigor l'Art Minimalista o minimalisme, designa un moviment artístic nascut a la costa est dels Estats Units d'Amèrica, i especialment a la ciutat de Nova York en els anys 60 del passat segle XX.” Doncs bé, el que vull dir es que aquest corrent va néixer al segle passat i ara, per dir-ne un exemple, m’he fixat que allò antic ara es actual. Cercant per la xarxa vaig veure una pagina web sobre els Premis FAD 2011 d’interiorisme (http://interior-es.blogspot.com/2011/05/premios-fad-2011-finalistas_09.html) i els interiors finalistes eren minimalistes.
Per entendre-ho bé “el minimalisme es un corrent estètic que deriva de la reacció al pop art. Destaca en aquest el sentit de la importància de l’entorn com una cosa essencial per a la comprensió de l’obra. Els creadors minimalistes redueixen al màxim els elements propis de l’art, els volums i les formes en la seva estructura. Procedeixen de l’arquitectura o la pintura i intenten condensar en pocs elements els seus principis artístics”
Aquest corrent és una de les noves revolucions en la decoració d’interior per exemple, creieu que ara s’està posant de moda tot allò retro? Jo al menys estic cansada de sentir a la meva mare dir: “Això ho portava jo als 70, aquestes ulleres d’ara son iguals que les d’abans, les faldilles altes també” i etc. I d’alguna forma, el passat s’està convertint en modern, l’antic és moda? Jo crec que sí, aquesta es la imatge que donen les noves generacions i crec que sí que esta de moda allò que com diu la meva mare, abans es portava. És tot una roda contínua contínua d'agafar tendències antigues per fer-les actuals? He posat l'explicació sobre l'art minimalista per a que el situem cronològicament la seva aparició. En aquesta direcció podeu consultar uns premis internacionals d'interiors on ha predominat i guanyat la tendència minimalista en la decoració d'aquests.
Exemple: interior minimalista guanyador dels premis FAD 2011
¿L'antic és modern? (Exemple sobre el minimalisme)
Rosa Palmer / Comunicació audiovisual
Per fer-me entendre millor exposo una breu introducció del que és l'art minimalista (segons viquipèdia):
“És l'expressió anglesa Minimal artque va ser utilitzada per primera vegada en 1965 pel filòsof Richard Wollheim per referir-se a les obres d'Art en que predominava la idea sobre la seva manufactura, les que estaven en la línea del readymade i de les obres de Marcel Duchamp o d' Ad Reinhard, que es considerat un pioner de l'Art Minimalista. En rigor l'Art Minimalista o minimalisme, designa un moviment artístic nascut a la costa est dels Estats Units d'Amèrica, i especialment a la ciutat de Nova York en els anys 60 del passat segle XX.” Doncs bé, el que vull dir es que aquest corrent va néixer al segle passat i ara, per dir-ne un exemple, m’he fixat que allò antic ara es actual. Cercant per la xarxa vaig veure una pagina web sobre els Premis FAD 2011 d’interiorisme (http://interior-es.blogspot.com/2011/05/premios-fad-2011-finalistas_09.html) i els interiors finalistes eren minimalistes.
Per entendre-ho bé “el minimalisme es un corrent estètic que deriva de la reacció al pop art. Destaca en aquest el sentit de la importància de l’entorn com una cosa essencial per a la comprensió de l’obra. Els creadors minimalistes redueixen al màxim els elements propis de l’art, els volums i les formes en la seva estructura. Procedeixen de l’arquitectura o la pintura i intenten condensar en pocs elements els seus principis artístics”
Aquest corrent és una de les noves revolucions en la decoració d’interior per exemple, creieu que ara s’està posant de moda tot allò retro? Jo al menys estic cansada de sentir a la meva mare dir: “Això ho portava jo als 70, aquestes ulleres d’ara son iguals que les d’abans, les faldilles altes també” i etc. I d’alguna forma, el passat s’està convertint en modern, l’antic és moda? Jo crec que sí, aquesta es la imatge que donen les noves generacions i crec que sí que esta de moda allò que com diu la meva mare, abans es portava. És tot una roda contínua contínua d'agafar tendències antigues per fer-les actuals? He posat l'explicació sobre l'art minimalista per a que el situem cronològicament la seva aparició. En aquesta direcció podeu consultar uns premis internacionals d'interiors on ha predominat i guanyat la tendència minimalista en la decoració d'aquests.
Exemple: interior minimalista guanyador dels premis FAD 2011
Rosa Palmer / Comunicació audiovisual
El món en el qual vivim es pot trobar molts tipus de performance, en celebracions d'actes o representacions artístiques, sabem que la performance és una representació on hi ha actors interpretant diferents papers, on actuen ha vegades seguint un guió o per la improvisació, però sabem definir que és la performance?
Per a molts, la definició de performance seria dir que la performance és una mostra escènica, moltes vegades acompanyada de la improvisació, on la provocació i la transgressió, acompanyades per un fort sentit de la estètica, transmet un missatge a traves de l'interpretació a l'espectador, moltes vegades va acompanyat de música i efectes d'iluminació. En la performance no és necessari un lloc fixe per realitzar la obra, ni una durada limitada del temps, només és necessita una persona o un grup que vulguin transmetre . La performance va sorgir a partir de l'expressió anglesa performance art, o art en viu. Està molt lligat al l'art conceptual, al happening, als moviments artístics fluxus events i al body art, les quals juntament amb la performance van tindre el seu auge en la dècades dels 70 i 80.
El precedent més directe de la performance van ser els moviments avantguardistes com el futurisme, el constructivisme, el dadaisme i el surrealisme.
El que ens porta a pensar, una obra de teatre, una acte pública o fins i tot un fuenral no es podria interpretar com a performance? Encara que en la performance no es necessiti un espai i un temps determinats, si que és essencial la interpretació, la cerimònia on els actors, per mitja dels seus actes i moviments transmeten un missatge a l'espectador, fet que sens el qual seria impossible arribar a concebre aquests actes.
.En conclusió, crec que en l'evolució de la performence al llarg dels anys, des de el seu sorgiment de les avantguardes en contra de l'art establert, fins a l'actualitat i fins que el moviment s'extingeixi, s'hi arriba a extingir, cada cop serà més difícil distingir l'interpretació que és du a terme en la vida real de la que és du a terme en aquestes obres, ja que en la societat en al que vivim on moltes de les nostres accions determinen el nostre present i futur ens obliga a esta actuant de forma inconscient per tal de dur a terme la nostra obra, que no és res més que la vida.
Premis
Les audiències i la programació
Durant els anys en que Joan Salvat va estar al capdavant del programa, 30 minuts va mantenir uns índexs d'audiències amb mitjanes de 500.000 espectadors i quotes del 20% en cada programa.
Actualment el programa s'emet setmanalment els diumenge a les 21:50 hores a TV3. A més, també el podem veure mitjançant la pàgina web de TV3 on podem reviure tots els porgrames des de l'any 1984.
Opinió Personal i Conclusió
Des del meu punt de vista crec que aquest programa és molt útil perquè ens intenta endinsar-nos ens alguns problemes que estem patint, ja sigui en el nostre país o en el lloc més remot del món. Gràcies a 30 minuts podem conèixer més a fons alguns temes que potser queden una mica apartats de les notícies que redacten els mitjans de comunicació ja siguinescrits o audiovisuals. Per altra banda, el format del programa també és molt bo, perquè mitjançant l'opinió d'experts o de l'explicació dels personatges que estan patint aquella situació en primera persona fa que l'espectador es senti més proper a la història i s'hi pugui veure reflectit. A més, la gran varietat de temes que comprèn i que tracta el programa permet una gran varietat de públic. En definitiva, tots aquests aspectes han estat factors clau perquè el programa no s'hagi mai deixat d'emetre a TV3 des de l'any 1984 i ja s'hagi convertit en un cl``assic televisiu i en unreferent pel que fa als documentals.
Des de l’arrivada d’inernet 2.0 al 2004 es pot parlar d’una revolución: l’usuari s’ha aixecat com a realitzador d’informació. Abans només persones especialitzades con ingeniers informàtics o dissenyadors eren capaços de crear información. Ara, des del 2004, no cal tenir grans coneixemens de tecnologia per crear, opinar o participar a la xarxa. La dirección de la comunicación és bidireccional.
Les xarxes socials, com Facebook, Twitter, Tuenti o MySpace entre d’altres, són avui en dia un important i innovadora manera de comunicació. Estan revolucionant la manera de comunicar-se i interactuar entre persones, grups i institucions que comparteixen gustos o preferèncias entre sí. Això és el que més crida l’atenció als internautas; a més de ser una de les seves principals avantatges. Gràcies a les xarxes socials és possible posar-se en contacte amb persones de diferents sectors i països, a més ho podem fer d’una manera més dinàmica que anys enrere. Així doncs, les fronteras geogràfiques desapareixen.
Les empreses també fan ús d’aquesta nova forma de comunicació, i aquí és important plantejar-se fins a quin punt és un avantatge o un inconvenient. Les xarxes socials obren portes laborables, ja que cada cop són més les companyies que l’utilitzen per buscar personal, però alhora dóna a les empreses una gran quantitat d’informació privada o irrellevant per treballar que molts cops acaba perjudicant-nos. Molts dels negocis estan tant inmersos en aquesta nova manera de comunicar-se que la fan servir per a crear grups privats que utilitzen com si fos l’intranet.
Les xarxes socials són a més, una plataforma idílica per a l’oci, possibilita el desenvolupament de hobbies i formar part de diverses comunitats. I en aquest avantatge també podriem discrepar, ja que el temps que dediquem a estar conectats és temps que podriem estar dedicant a altres activitats com sortir al carrer i interactuar cara a cara, estudiar o fer esport.
Un gran risc al qual ens exposem continuantment amb les xarxes socials és la pérdua de privacitat i fins i tot la suplantació d’identitat, per això és important una bona configuración de privacitat del perfil.
Tot això ens porta a una reflexió de que les xarxes socials i en general internet són espais duals on la comunicació és cómoda i fácil i alhora perillosa; és important la protecció de la nostra privacitat i s’ha de tenir cura del que publiquem ja que pot arribar a mans de qualsevol.
http://www.youtube.com/watch?v=Vu7TiFNOmSk&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=iiTXEFKLbmE&feature=related
Marina Sanromá Solé
Samuel Bayer és un director d’anuncis i videoclips americà, amb un gran nombre de projectes a les seves espatlles. Samuel Bayer es va graduar en Belles Arts l’any 1987, però poc després es va sentir atret per les càmeres de vídeo i va veure que el món audiovisual li permetia crear i mostrar tot allò que ell volia, de manera molt més representativa del que ho podia fer amb la pintura.
Va començar a desenvolupar els seus treballs a la dècada dels 90 i l’ha continuat durant aquests primers anys del nou mil·lenni. El seu primer videoclip va ser el de la cançó Smells like Teen Spirit de Nirvana, que va tenir una gran repercussió i el va donar a conéixer com a director. Ha treballat amb diferents artistes de reconeixement internacional com The Rolling Stones, Marilyn Manson, Garbage i David Bowie. Un dels seus videoclips més elaborats és el de la cançó Jesus of Suburbia de Green Day que dura gairebé 12 minuts i que és del tipus narratiu/dramàtic. Alguns exemples:
Pel que fa a la publicitat, els seus anuncis tenen una gran quantitat de trets postmoderns que els inclouen dintre d’aquest corrent. Com a mostra podem veure un anunci de la marca Nike anomenat Long time coming. Podem apreciar com el producte s’intenta vendre a través de l’atractiu del discurs publicitari, ja que no se n’anomenen les qualitats; i també observem com el discurs es una mica irònic i afrontat amb humor:
Per a acabar, en el següent anunci de la marca de begudes Mountain Dew (anomenat Animation) torna a utilitzar la ironia com a recurs publicitari. També hi observem recursos metatextuals, ja que totes les seqüències estan basades en sèries d’animació que ja existien anteriorment (com Wile E. Coyote and the Road Runner, o Popeye the Sailor Man).
Genís Cañagueral Gonzàlez