dimarts, 14 de juny del 2011

El millor videclip de la història

Després de llegir el títol a tothom li haurà vingut al cap algun videoclip, però crec que si analitzèssim quin és el que li ha vingut a més gent al cap, seria el ja mític Thriller de Michael Jackson. Aquest va ser estrenat el 2 de desembre de 1983 amb la finalitat de promocionar la cançó homònima del artista nord-americà, i amb els seus 14 minuts, va ser el videoclip més llarg fet fins aquell moment (superat amb el temps per Ghost, també obra del rei del pop).






Però cal dir que si és per moltes persones considerat el millor videoclip de la història no és per la seva durada, o perquè fos obra del rei del pop, sinó perquè va trencar amb el videoclip com es coneixia fins a aquell moment, i obre la porta al videoclip narratiu postmodern. Amb una estructura d'un curt convencional, el podríem englobar dins d'un gènere poc extés que denominem musical de terror.




Els elements que fan d'aquest videoclip una obra irrepetible són: una coreografia coneguda arreu del món i àmpliament parodiada; un vestuari molt ben aconseguit; un maquillatge (sobretot el dels zombis) que en aquell moment va ser tota una revolució no sols pel món del videoclip, sinó pel cinema en general; tot això afegit a la música de Michael Jackson i dirigit pel gran John Landis (que al llarg de la seva carrera a part de dirigir diverses pel·lícules de terror, ha treballat amb estrelles com Paul McCartney o B.B. King en alguns videoclips) fan de Thriller una obra mestre quasi bé irrepetible.



Víctor de la Torre Aldave

La generació de comunicació mòbil.

En uns principis, comunicar-se amb les persones només es podia fer de manera escrita, a base de cartes,fotografies, manuscrits... els quals trigaven en arribar o es podien perdre; un sistema de comunicació poc efectiu. Més endavant amb la invenció del telefòn fixe, es va facilitar la comunicació i es podia fer de manera més inmediata que no amb cartes, tot i que tampoc es van deixar a banda, ja que si per exemple volies mostrar una fotografia, pel telèfon no podies.
Van sortir els primers mòbils i ordinadors, tot i que, diguem-ne pel fet de ser els primers i com a nova tecnologia, no van ser massa eficients, però si el precurssors de una cadena que al llarg de la història resultarà molt i molt trascendental.

I es què amb l'evolució i desenvolupament dels primers ordinadors i amb l'aplicació de l'internet van sogir noves formes de comunicació que a hores d'ara conviuen dia a dia amb la societat. Tothom o gairebé tothom disposa d'internet i per tant té un lliure accés a les xarxes socials de tota mena i a blogs diversos, amb la possibilitat de crear-ne de propis. Aquest podriem dir que ha sigut la evolució més gran de la història en comunicació, no obstant,aquesta evolució no s'ha quedat pas aquí.

Juntament amb la evolució dels ordinadors i l'internet, paral·lelament tenim l'evolució de la telefonia mòbil.
Des del primer mòbil/totxana, es va voler innovar primerament en fer mòbils més petits, més lleugers. Un cop aconseguit es va mirar d'introduir la modernitat en aquestes maquinetes, i posar-hi aplicacions com ara càmeres, flash, pantalles tàctils etc. Però això no podia quedar-se aquí, així que per a una major comoditat se li va afegir tarifes en les que podies gaudir d'internet als mòbils en qualsevol lloc, i sinó conectant-se a una xarxa wi-fi. Arrel d'aquesta última aplicació s'han fet models específics per a mòbils amb internet (Smartphones) i marques diverses han triomfat en aquesta tendència ( Apple amb l'Iphone, Blackberry, Samsung amb Android etc).

A partir de que els mòbils ja disposen de línea, la comunicació pren molts més canals per arribar als seus destinataris ja que si amb les xarxes socials, desde casa podies establir gran quantitat de vincles, ara aquestes xarxes socials també es troben dins la telefonia mòbil i per tant no fa falta que estiguis a casa per comunicart-e via Facebbok, Twitter, Messenger, Tuenti etc.
Però clar, aquesta gent no es podia quedar aquí, sinó que a méss'han inventat aplicacions expreses per als Smartphones les quals faciliten la comunicació gratuïta entre ells mateixos amb noves aplicacions xat, com n'és un clar exemple el Whatsapp, disponible per a tot tipus de Smartphones, el Viber per a IPhones, el Blackberry messenger per a Blackberry's etc.
Aquestes aplicacions no només faciliten fins al punt més simple la comunicació sinó que ademés creen grans tendències.
Per posar un exemple a mi m'agradaria centrar-me en l'exemple de les Blackberry's.
Sense ana més lluny, aquí a Reus, fins no fa cosa d'uns mesos, la blackberry era el típic mòbil d'executiu, comercial, director de empreses que estan molt enfeinats i han d'estarcontinuament rebent e-mails i trucades, però poc a poc aquest telèfon va fer-se un lloc entre gent més aviat jove (està clar que no calia ser cap executiu comercial ni res per l'estil per tindre'n una); promocionant-se amb el messenger gratuït i sense límits per parlar entre Blackberry's. Aquest fet innovador va crear un corrent boca a boca que va popularitzar la idea. Poc a poc, sobretot el grup de joves va anar introduint-se a la moda Blackberry, deixant-se seduir per aquesta aplicació (incluint-me a mi mateix). Poc a poc la venda de Blackberry's anava pujant ( jo recordo estar reunit amb els amics i trobar-se que hi havien més blackberry's que mòbils d'altres marques).
No vull generalitzar perquè com sempre, hi ha gent que no esta interessada o que va en contra d'aquestes modes, però la gran majoria avui en dia s'interessa per aquests invents, no només per la gran utilitat que suposen sinó que de vegades també per modes i tendències.
Per exemple, jo com ja he dit indirectament abans, tinc Blackberry, a la qual disposo de Facebook amb chat, Twitter, Tuenti, Messenger, Whatsapp, Live Profile i el Blackberry Messenger, amb el qual puc parlar gratuita i il·limitadament amb gent que també te BB. Doncs bé, només al xat de la BB ja tinc 191 contactes, fet que podria deixar palès ( almenys a mi m'ho deixa) que avui en dia, la BB s'ha popularitzat tant fins a un punt que igual que la resta de Smartphones està envaïnt la telefonia mòbil convencional.

I per acabar l'entrada m'aradaria llençar a l'aire una pregunta, si ara per ara ja anem tan avançats amb facilitats comunicatives, en un futur, que més podran inventar per fer-la encara més fàcil i interactiva?

Josep M. Torres Quiles

dilluns, 13 de juny del 2011

Bicicleta, cullera, poma

Bicicleta, cullera, poma és una pel·lícula documental de Carles Bosch que tracta la malàltia de l'Alzheimer a partir d'un personatge reconegut internacionalment, Pascual Maragall ex-president de la Generalitat de Catalunya.

Una pel·lícula documental es basa en mostrar la realitat i és objectiva en forma de cinema. En aquesta pel·lícula es pot veure la vida quotidiana de Pascual Maragall i la creació de la Fundació Pascual Maragall de lluita contra l'Alzheimer. És una pel·lícula documental transparent que mostra els sentiments de totes les persones que rodejen l'ex-president.

Però l'objectiu essencial d'aquest relat documental no és mostrar l'enfermetat d'aquest personatge representatiu, sino fer ressó i mostrar la realitat de l'enfermetat que no només afecta a l'individu sinó també a totes les persones que l'envolten i que pateixen igual o més que l'individu.

Reality show, el fin de la privacidad?

Gran hermano, ideado por el holandés Jon De Mol y desarrollado por su productora Endemol, es un reality show de televisión donde un grupo de personas de diferente carácter se encierran durante diversos meses en una casa dotada de servicios básicos y rodeada de cámaras que transmiten 24 horas. Los concursantes deben demostrar que son capaces de convivir y superar en grupo diversas pruebas físicas, artísticas e intelectuales con las que obtener un presupuesto para sobrevivir. Los espectadores, por su parte, deciden mediante votaciones telefónicas que concursante debe ir abandonando la casa y elegir un ganador entre los tres finalistas que logran evitar la expulsión. La recompensa para el ganador es económica, pot otra parte, los concursantes disponen de una popularidad, que al fin y al cabo, es efímera.
En España, este fenómeno televisivo llegó con el cambio de milenio, en el año 2000, y fue toda una revolución que arrasó en seguimiento, con unas cuotas de audiencia jamás alcanzadas antes por otros programas o formatos.

http://www.youtube.com/watch?v=hREmGvy5CA4

Parece ser que los tiempos están cambiando, la televisión se está convirtiendo en un escaparate para la gente anónima, que son capaces de vender su intimidad y privacidad por tal de ganarse algo de dinero y porque no, un poco de popularidad que puede seguir extendiendo aun más su cuenta corriente.
Los tiempos están cambiando, la televisión es una mera competencia entre productoras privadas que luchan para tratar de ganar en audiencia, en intereses económicos, y me temo que la enseñanza y la cultura han quedado en un segundo plano.
¿Es necesario vender tu vida privada para ganar dinero y una fama , que al fin y al cabo, es efímera?
Son muchas las anécdotas que han pasado a la historia de éste formato: desde peleas, sexo, a expulsiones por comportamiento inadecuado, por decirlo de alguna manera...
El lema que difunden, "la vida en directo".

(Haz clic en el enlace para ver momentos algo complicados...)

Parece ser que sí, la televisión tiene corrompida la mente de las personas, parece que los de ahí arriba, los altos ejecutivos que mueven el dinero, nos tienen entretenidos para no pensar en otras cosas, que seguramente, son mucho más importante que estar viendo a gente desconocida a través de una caja cuadrada. Veo complicado que ciertas cosas cambien, y más, en el mundo en el que vivimos...
.

Medias verdades.

La publicidad, según wikipedia, es una técnica de comunicación comercial que intenta informar al público sobre un producto o servicio a través de los medios de comunicación con el objetivo de motivar al público hacia una acción de consumo.

Muchos piensan que la publicidad es solamente el arte de engañar, pero si nos fijamos, esta afirmación no es cierta. Sí que es verdad que algunos publicistas intentar venderte la moto, pero la gran mayoría dicen la verdad y nada más que la verdad, dejando guardada en el bolsillo parte de ésta.

Para vender un producto no irás al cliente y le dirás, por ejemplo: ves esa impresora, pues, como todas las impresoras del mundo, tiene un chip que cada X impresiones te la bloqueará y la única manera de arreglarla será pagar un dineral que te saldrá mejor comprarme otra. No, si vas con esa idea mejor dedícate a otro trabajo. Por eso, el trabajo de un publicista, es coger lo mejor del producto y jugar con eso.

Pero por mucho que saques a relucir lo mejor del producto, si lo anunciado no atrae la atención de cliente, no servirán para nada los cafés humeantes, la silla desgastada y caliente de tus posaderas y todo ese tiempo e ideas que usarás. Para eso, muchas veces, se usa el humor.

Las personas están hartas de que los anuncios corten sus programas favoritos, pero si los anuncios están repletos de humor absurdo, algo que a muchas personas, y me incluyo, les hace bastante gracia, ese enfado por los cortes publicitarios no irá a tú producto.

Hay dos formas de evitar la “ira del público” mediante el humor absurdo. 1: se puede vender el producto usando las ventajas del producto, pero en un entorno humorístico:

http://www.youtube.com/watch?v=dTvtFp_iPKc&feature=related

Y 2: cuando tu producto ya es lo suficientemente conocido, no hace falta explicar lo bueno de éste y solamente hay que buscar algo absurdo, gracioso y que enganche:

http://www.youtube.com/watch?v=kjrmmTqSHeM

Luego están esos anuncios que no sé si se pueden describir en palabras, sobre todo los de Audi. Siento una gran admiración por sus creadores:

http://www.youtube.com/watch?v=vbJc2T6Qq5w

http://www.youtube.com/watch?v=350tD8E7htM&feature=related

Sencillos, clásicos, admirables.

Pero sin olvidar la originalidad de BMW:

http://www.youtube.com/watch?v=y3ddr622FmE


A veces, cuando no hacen nada interesante en la tv, sólo me acomodo en el sofá y me pongo a ver los anuncios. Me encanta observar detalladamente esos anuncios nuevos, que todavía no he visto suficientes veces para procesar por completo.

Lo malo de hacer un anuncio muy bueno es, que sólo te acuerdes del anuncio y no de la marca:

http://www.youtube.com/watch?v=lZj_I5UTbGc

Y para los que también estén interesados en este tema os digo: nunca, repito, NUNCA, los anuncios han de ser repetitivos. Por ejemplo: los anuncios de spotify gratuito. Creo que nunca he odiado tanto un anuncio... ¿Quién es capaz de poner su anuncio tantas veces en tan poco tiempo?

Creo que la publicidad puede ser bastante entretenida y para mí, espero que sea mi futuro: beber cafés humeantes, calentar y desgastar las sillas con mis posaderas, plasmar mis ideas en el papel, aunque en la era que vivimos y viviremos, plasmar mis ideas en la pantalla del ordenador, prepararme las presentaciones y superar mi miedo a habar en público...

http://www.youtube.com/watch?v=Ede70EMDTr8&feature=fvwrel


Cristina Pallero Marsal

dimarts, 7 de juny del 2011

Pink Floyd y la posmodernidad en la música

Pink Floyd es un grupo de música británico que se empezó tocando un "rock psicodélico" en sus inicios que acabó derivando en el "rock sinfónico" que más conocemos con el paso de los años -muy influenciados por la pérdida de su primer líder, Syd Barret, a causa de las drogas-. Entre sus obras tenemos grandísimos discos pero hay dos que me gustaría destacar cuando hablamos del posmodernismo; el "The Dark Side of the Moon" y su muro, el "The Wall".

Ambos trabajos son discos conceptuales, es decir, que todas sus canciones están relacionadas de manera directa para formar y representar una idea.

En el caso del "The Dark Side of the Moon", el grupo busca reflejar a la sociedad moderna, la importancia por encima de cualquier otra cosa del dinero, del paso del tiempo y de la locura humana.



El "The Wall" es en parte un reflejo de la vida del principal compositor del grupo, Roger Waters, cuyo padre falleció en una guerra que dejó detrás una generación de niños perdidos. El disco habla de ello, de la educación, de los fracasos sentimentales y de cómo todas estas cosas van formando un muro que el protagonista del disco usa para aislarse del resto del mundo.

¿Quién no ha escuchado nunca el "Another brick in the Wall"?



Decir también que el disco fue adaptado a la gran pantalla por Alan Parker, haciendo un grandísimo videoclip de hora y media que refleja fielmente la idea de Roger Waters. Es recomendable verlo subtitulado pues son las letras de las canciones las que hacen de guión, necesario para entender la película.

Las canciones de Pink Floyd hablan de la posmodernidad y su impacto en la sociedad en todos sus aspectos, con una música perfectamente ambientada, que atrapa y transmite. Me gustaría acabar la entrada con uno de mis temas favoritos, con la ayuda de David Bowie y como siempre, con la guitarra de David Gilmour:




-I'll see you in the Dark Side of the Moon-





dijous, 2 de juny del 2011

¿L'antic és modern? (Exemple sobre el minimalisme)



Per fer-me entendre millor exposo una breu introducció del que és l'art minimalista (segons viquipèdia):

“És l'expressió anglesa Minimal artque va ser utilitzada per primera vegada en 1965 pel filòsof Richard Wollheim per referir-se a les obres d'Art en que predominava la idea sobre la seva manufactura, les que estaven en la línea del readymade i de les obres de Marcel Duchamp o d' Ad Reinhard, que es considerat un pioner de l'Art Minimalista. En rigor l'Art Minimalista o minimalisme, designa un moviment artístic nascut a la costa est dels Estats Units d'Amèrica, i especialment a la ciutat de Nova York en els anys 60 del passat segle XX.” Doncs bé, el que vull dir es que aquest corrent va néixer al segle passat i ara, per dir-ne un exemple, m’he fixat que allò antic ara es actual. Cercant per la xarxa vaig veure una pagina web sobre els Premis FAD 2011 d’interiorisme (http://interior-es.blogspot.com/2011/05/premios-fad-2011-finalistas_09.html) i els interiors finalistes eren minimalistes.

Per entendre-ho bé “el minimalisme es un corrent estètic que deriva de la reacció al pop art. Destaca en aquest el sentit de la importància de l’entorn com una cosa essencial per a la comprensió de l’obra. Els creadors minimalistes redueixen al màxim els elements propis de l’art, els volums i les formes en la seva estructura. Procedeixen de l’arquitectura o la pintura i intenten condensar en pocs elements els seus principis artístics”

Aquest corrent és una de les noves revolucions en la decoració d’interior per exemple, creieu que ara s’està posant de moda tot allò retro? Jo al menys estic cansada de sentir a la meva mare dir: “Això ho portava jo als 70, aquestes ulleres d’ara son iguals que les d’abans, les faldilles altes també” i etc. I d’alguna forma, el passat s’està convertint en modern, l’antic és moda? Jo crec que sí, aquesta es la imatge que donen les noves generacions i crec que sí que esta de moda allò que com diu la meva mare, abans es portava. És tot una roda contínua contínua d'agafar tendències antigues per fer-les actuals? He posat l'explicació sobre l'art minimalista per a que el situem cronològicament la seva aparició. En aquesta direcció podeu consultar uns premis internacionals d'interiors on ha predominat i guanyat la tendència minimalista en la decoració d'aquests.

Exemple: interior minimalista guanyador dels premis FAD 2011


¿L'antic és modern? (Exemple sobre el minimalisme)

Rosa Palmer / Comunicació audiovisual

¿L'antic és modern? (Exemple sobre el minimalisme)



Per fer-me entendre millor exposo una breu introducció del que és l'art minimalista (segons viquipèdia):

“És l'expressió anglesa Minimal artque va ser utilitzada per primera vegada en 1965 pel filòsof Richard Wollheim per referir-se a les obres d'Art en que predominava la idea sobre la seva manufactura, les que estaven en la línea del readymade i de les obres de Marcel Duchamp o d' Ad Reinhard, que es considerat un pioner de l'Art Minimalista. En rigor l'Art Minimalista o minimalisme, designa un moviment artístic nascut a la costa est dels Estats Units d'Amèrica, i especialment a la ciutat de Nova York en els anys 60 del passat segle XX.” Doncs bé, el que vull dir es que aquest corrent va néixer al segle passat i ara, per dir-ne un exemple, m’he fixat que allò antic ara es actual. Cercant per la xarxa vaig veure una pagina web sobre els Premis FAD 2011 d’interiorisme (http://interior-es.blogspot.com/2011/05/premios-fad-2011-finalistas_09.html) i els interiors finalistes eren minimalistes.

Per entendre-ho bé “el minimalisme es un corrent estètic que deriva de la reacció al pop art. Destaca en aquest el sentit de la importància de l’entorn com una cosa essencial per a la comprensió de l’obra. Els creadors minimalistes redueixen al màxim els elements propis de l’art, els volums i les formes en la seva estructura. Procedeixen de l’arquitectura o la pintura i intenten condensar en pocs elements els seus principis artístics”

Aquest corrent és una de les noves revolucions en la decoració d’interior per exemple, creieu que ara s’està posant de moda tot allò retro? Jo al menys estic cansada de sentir a la meva mare dir: “Això ho portava jo als 70, aquestes ulleres d’ara son iguals que les d’abans, les faldilles altes també” i etc. I d’alguna forma, el passat s’està convertint en modern, l’antic és moda? Jo crec que sí, aquesta es la imatge que donen les noves generacions i crec que sí que esta de moda allò que com diu la meva mare, abans es portava. És tot una roda contínua contínua d'agafar tendències antigues per fer-les actuals? He posat l'explicació sobre l'art minimalista per a que el situem cronològicament la seva aparició. En aquesta direcció podeu consultar uns premis internacionals d'interiors on ha predominat i guanyat la tendència minimalista en la decoració d'aquests.

Exemple: interior minimalista guanyador dels premis FAD 2011


Rosa Palmer / Comunicació audiovisual

dimecres, 1 de juny del 2011

La performance i la seva interpretació de la realitat

El món en el qual vivim es pot trobar molts tipus de performance, en celebracions d'actes o representacions artístiques, sabem que la performance és una representació on hi ha actors interpretant diferents papers, on actuen ha vegades seguint un guió o per la improvisació, però sabem definir que és la performance?


Per a molts, la definició de performance seria dir que la performance és una mostra escènica, moltes vegades acompanyada de la improvisació, on la provocació i la transgressió, acompanyades per un fort sentit de la estètica, transmet un missatge a traves de l'interpretació a l'espectador, moltes vegades va acompanyat de música i efectes d'iluminació. En la performance no és necessari un lloc fixe per realitzar la obra, ni una durada limitada del temps, només és necessita una persona o un grup que vulguin transmetre . La performance va sorgir a partir de l'expressió anglesa performance art, o art en viu. Està molt lligat al l'art conceptual, al happening, als moviments artístics fluxus events i al body art, les quals juntament amb la performance van tindre el seu auge en la dècades dels 70 i 80.

El precedent més directe de la performance van ser els moviments avantguardistes com el futurisme, el constructivisme, el dadaisme i el surrealisme.


El que ens porta a pensar, una obra de teatre, una acte pública o fins i tot un fuenral no es podria interpretar com a performance? Encara que en la performance no es necessiti un espai i un temps determinats, si que és essencial la interpretació, la cerimònia on els actors, per mitja dels seus actes i moviments transmeten un missatge a l'espectador, fet que sens el qual seria impossible arribar a concebre aquests actes.


.En conclusió, crec que en l'evolució de la performence al llarg dels anys, des de el seu sorgiment de les avantguardes en contra de l'art establert, fins a l'actualitat i fins que el moviment s'extingeixi, s'hi arriba a extingir, cada cop serà més difícil distingir l'interpretació que és du a terme en la vida real de la que és du a terme en aquestes obres, ja que en la societat en al que vivim on moltes de les nostres accions determinen el nostre present i futur ens obliga a esta actuant de forma inconscient per tal de dur a terme la nostra obra, que no és res més que la vida.


Martí Saperas Salamanca

dimarts, 31 de maig del 2011

30 minuts

El programa

30 minuts és un programa de TV3, dirigit per Eduard Sanjuán, que ha estat capaç de subratllar de manera especial la història de Televisió de Catalunya i la percepció de la societat civil del país en aquest últim quart de segle XX i inicis del segle XXI.
El programa es va començar a emetre a la cadena catalana l'any 1984 sota la direcció de Joan Salvat que va ser director d'aquest programa durant el període comprès entre el 1984 i el 2008. El programa, durant les seves emissions ens ha explicat i ens explica el món que ens envolta, des de la realitat més pròxima a la més llunyana alhora que també tracta temes d'interès històric i sempre procurant treballar amb rigor i la màxima profunditat de tots els temes que es tracten i s'analitzen.
Aquest programa que dura 30 minuts (d'aquí el seu nom) ens mostra reportatges i casos actuals d'interès públic ja que s'escullen grans temes que afecten a un determinat col·lectiu de persones i intenten visionar-lo

dels majors punts de vista possible. Amb l'ajuda i intervenció d'experts en el tema tractat o testimonis que expliquen en primera persona quina és la causa del problema que pateixen, els encarregats del programa, ens intenten explicar el tema tractat amb la màxima objectivitat possible per tal d'emetre un missatge cohorent i que l'audiència jutgi el problema sense cap tipus d'influència.


El programa es pot catalogar a la categoria de documental ja que està compost per vàries caractarístiques tant del docuemental interactiu com de l'observacional. Des del punt de vista interactiu podem comprovar com hi ha una interacció que gira al voltant de l'entrevista ja que les persones entrevistades són les vertaderes protagonistes del documental ja que a través de les seves opinions són la base del programa.
Per altra banda també es mostren característiques del documental observacional ja que l'objectiu és filmar els esdeveniments tal i com tenen lloc a la realitat i també es poden veure preses relativament llargues.
Una altra característica del programa és la veu en off que té un paper essencial ja que és l'encarregada de situar l'audiència de tots els fets que succeeixen en el documental i també d'anar-los explicant.

Un altre aspecte que caracteritza el programa és que la majoria de documentals estan fets i editats per TV3, però també n'hi ha d'altres que es complementen amb materials d'altres cadenes i de material privat entre d'altres.

Temes destacats del programa

El programa intenta tractar varis temes de diferens aspectes de la realitat, a continuació els esmentaré els temes i el títol del documental que el representa i una petita explicació:



  • Història: Egipte les raons del còlera. Data d'emissió: 06/02/2011. Milers de persones es manifesten cada dia a la plaça Tahrir del Caire per demanar la caiguda del règim corrupte del president Mubarak. Qui són aquests manifestants i per què arrisquen la vida


  • Política: Ciudad Juárez, ciutat límit. Data d'emissió: 07/03/2010. El programa aborda la situació d'una de les ciutats més conflictives del món, Ciudad Juárez, en el si d'un país, Mèxic, amenaçat molt seriosament pel poder i la influència dels "narcos". Recentment, la localitat fronterera mexicana ha tornat a ser notícia mundial per l'assassinat de quinze joves, la majoria ciutadants. Ciudad Juárez és el gran portal de droga cap als Estats Units


  • Societat: Cuba: fidels per sempre. Data d'emissió: 06/10/1991. Els recents canvis de la Unió Soviètica han causat un fort impacte entre la població cubana, que s'enfronta amb una de les crisis més greus de la seva història recent. Davant d'aquest fet, els joves responen de maneres molt variades: alguns confien en la reconversió, d'altres es queixen de la falta d'alternatives per al temps lliure i els "rockers" critiquen obertament la situació que viu el país.


  • Economia: Desenganyats del somni. Data d0emissió: 27/07/2008. Aquest reportatge posa el descobert com s'ha enganyat a milers de persones a l'hora de comprar la seva segona residència o una casa a la costa mediterrània. L'especulació immobiliària ha tingut uns efectes secundaris que ara passen factura. Són escàndols que, a més, han obert molts informatius a la Gran Bretanya.


  • Salut: Lapons: un poble amenaçat. Data d'emissió: 20/09/1987. Els lapons, al nord d'Escandinàvia, havien d'encarar una greu amenaça per sobreviure. Aquest poble viu dels recursos naturals i sobretot de la carn de ren. La construcció de centrals hisroelèctriques i la desforestació van anar reduint el marge de maiobra dels lapons, i a això s'hi ha d'afegir el problema de la radioactivitat. L'accident nuclear de Txernòbil va tenir unes conseqüències devastadores.


  • Esports: Supporters: la violència com a esport. Data d'emissió: 31/05/1985. Retrat del fenomen entre els seguidors dels clubs de futbol anglesos, amb motiu dels incidents al parti de copa d'Europa entre el Liverpool i la Juventus de Torí, que va causar 42 morts i més de 300 ferits.


Tots aquests programes es poden veure a la web: www.tv3.cat/30minuts







Premis


Al llarg dels 27 anys d'emissió, el programa ha rebut un total de 65 premis. Aquesta gran xifa és el reconeixement per part dels diferents jurats a tota la feina que han realitzat tot l'equip del programa i de la gran professionalitat que han tingut.


A continuació ementaré els documentals que han tingut un ressó més important pel que fa als premis rebuts:




  • Ramon perera, l'home que va salvar Barcelona





  • El fotògraf de l'èxode





  • Murs





  • Els nens perduts del franquisme II



Les audiències i la programació




Durant els anys en que Joan Salvat va estar al capdavant del programa, 30 minuts va mantenir uns índexs d'audiències amb mitjanes de 500.000 espectadors i quotes del 20% en cada programa.




Actualment el programa s'emet setmanalment els diumenge a les 21:50 hores a TV3. A més, també el podem veure mitjançant la pàgina web de TV3 on podem reviure tots els porgrames des de l'any 1984.




Opinió Personal i Conclusió




Des del meu punt de vista crec que aquest programa és molt útil perquè ens intenta endinsar-nos ens alguns problemes que estem patint, ja sigui en el nostre país o en el lloc més remot del món. Gràcies a 30 minuts podem conèixer més a fons alguns temes que potser queden una mica apartats de les notícies que redacten els mitjans de comunicació ja siguinescrits o audiovisuals. Per altra banda, el format del programa també és molt bo, perquè mitjançant l'opinió d'experts o de l'explicació dels personatges que estan patint aquella situació en primera persona fa que l'espectador es senti més proper a la història i s'hi pugui veure reflectit. A més, la gran varietat de temes que comprèn i que tracta el programa permet una gran varietat de públic. En definitiva, tots aquests aspectes han estat factors clau perquè el programa no s'hagi mai deixat d'emetre a TV3 des de l'any 1984 i ja s'hagi convertit en un cl``assic televisiu i en unreferent pel que fa als documentals.

















¿PÉRDUA DE LA INTIMIDAD O NOVA MANERA DE COMUNICAR-SE?

Des de l’arrivada d’inernet 2.0 al 2004 es pot parlar d’una revolución: l’usuari s’ha aixecat com a realitzador d’informació. Abans només persones especialitzades con ingeniers informàtics o dissenyadors eren capaços de crear información. Ara, des del 2004, no cal tenir grans coneixemens de tecnologia per crear, opinar o participar a la xarxa. La dirección de la comunicación és bidireccional.

Les xarxes socials, com Facebook, Twitter, Tuenti o MySpace entre d’altres, són avui en dia un important i innovadora manera de comunicació. Estan revolucionant la manera de comunicar-se i interactuar entre persones, grups i institucions que comparteixen gustos o preferèncias entre sí. Això és el que més crida l’atenció als internautas; a més de ser una de les seves principals avantatges. Gràcies a les xarxes socials és possible posar-se en contacte amb persones de diferents sectors i països, a més ho podem fer d’una manera més dinàmica que anys enrere. Així doncs, les fronteras geogràfiques desapareixen.

Les empreses també fan ús d’aquesta nova forma de comunicació, i aquí és important plantejar-se fins a quin punt és un avantatge o un inconvenient. Les xarxes socials obren portes laborables, ja que cada cop són més les companyies que l’utilitzen per buscar personal, però alhora dóna a les empreses una gran quantitat d’informació privada o irrellevant per treballar que molts cops acaba perjudicant-nos. Molts dels negocis estan tant inmersos en aquesta nova manera de comunicar-se que la fan servir per a crear grups privats que utilitzen com si fos l’intranet.

Les xarxes socials són a més, una plataforma idílica per a l’oci, possibilita el desenvolupament de hobbies i formar part de diverses comunitats. I en aquest avantatge també podriem discrepar, ja que el temps que dediquem a estar conectats és temps que podriem estar dedicant a altres activitats com sortir al carrer i interactuar cara a cara, estudiar o fer esport.

Un gran risc al qual ens exposem continuantment amb les xarxes socials és la pérdua de privacitat i fins i tot la suplantació d’identitat, per això és important una bona configuración de privacitat del perfil.

Tot això ens porta a una reflexió de que les xarxes socials i en general internet són espais duals on la comunicació és cómoda i fácil i alhora perillosa; és important la protecció de la nostra privacitat i s’ha de tenir cura del que publiquem ja que pot arribar a mans de qualsevol.

http://www.youtube.com/watch?v=Vu7TiFNOmSk&feature=related


http://www.youtube.com/watch?v=iiTXEFKLbmE&feature=related




Marina Sanromá Solé




El cinema dins del cinema

El metacinema o el "cinema dins del cinema", és un fenomen que permet al cinema nodrir-se de sí mateix, un fet que ocorre també en les demès disciplines artístiques.

El metacinema es troba molt lligat al postmodernisme ja que s' utilitza aquest recurs per representar els valors i les concepcions característiques d' aquest moviment, com serien la relativització de la realitat, la pèrdua de la delimitació espai - temps, entre d' altres.

El tret característic més important en el metacinema és l' autorreferencialitat, i per aconseguir-la s' han de seguir tres estructures: La primera estructura seria: el cinema dins del cinema, que fa referència a aquelles pel•lícules en les que el cinema ocupa un paper imprescindible en la trama; la segona seria el cinema que reflexiona sobre els seus propis mitjans expressius, que fa referència a aquelles pel•lícules que converteixen l' acte de l' enunciació en eix temàtic del film; i per últim, la intertextualitat com a metaficció, que es refereix a les pel•lícules en les que conflueix tots aquells textos tant fílmics com no.

El fenomen del "cinema dins del cinema" és un recurs que s' utilitza amb diferents fins. Per una banda, seria metacinema utilitzar seqüències d' altres pel•lícules e integrar-les al nou film, ja sigui per a donar prestigi a la pel•lícula, com a element còmic...També, es considera metacinema el mostrar el cinema darrere de les càmeres, és a dir, s' ensenya com es fa una pel•lícula, i també, una altre finalitat no tan corrent seria el mostrar a la pel•lícula, espurnes d' altres obres.

Dins del cinema espanyol, els primers exemples de "cinema dins del cinema" van ser les pel•lícules "Intriga (1942)" d' Antonio Román i "Vida en sombras (1948) de Lorenzo Llobet. Més endavant, a la dècada dels 90 els clars exemples de metacinema van ser els films de "Tesis (1996)" d' Alejandro Amenábar i "La niña de tus ojos (1998)" de Fernando Trueba. També, cal destacar,que dins del cinema espanyol, un dels films més importants en utilitzar el metacinema ha estat el film de "Los abrazos rotos (2009)" de Pedro Almodóvar, ja que la temàtica del film es la historia de la creació d' una pel•lícula.

Samuel Bayer

Samuel Bayer és un director d’anuncis i videoclips americà, amb un gran nombre de projectes a les seves espatlles. Samuel Bayer es va graduar en Belles Arts l’any 1987, però poc després es va sentir atret per les càmeres de vídeo i va veure que el món audiovisual li permetia crear i mostrar tot allò que ell volia, de manera molt més representativa del que ho podia fer amb la pintura.

Va començar a desenvolupar els seus treballs a la dècada dels 90 i l’ha continuat durant aquests primers anys del nou mil·lenni. El seu primer videoclip va ser el de la cançó Smells like Teen Spirit de Nirvana, que va tenir una gran repercussió i el va donar a conéixer com a director. Ha treballat amb diferents artistes de reconeixement internacional com The Rolling Stones, Marilyn Manson, Garbage i David Bowie. Un dels seus videoclips més elaborats és el de la cançó Jesus of Suburbia de Green Day que dura gairebé 12 minuts i que és del tipus narratiu/dramàtic. Alguns exemples:



Pel que fa a la publicitat, els seus anuncis tenen una gran quantitat de trets postmoderns que els inclouen dintre d’aquest corrent. Com a mostra podem veure un anunci de la marca Nike anomenat Long time coming. Podem apreciar com el producte s’intenta vendre a través de l’atractiu del discurs publicitari, ja que no se n’anomenen les qualitats; i també observem com el discurs es una mica irònic i afrontat amb humor:


Per a acabar, en el següent anunci de la marca de begudes Mountain Dew (anomenat Animation) torna a utilitzar la ironia com a recurs publicitari. També hi observem recursos metatextuals, ja que totes les seqüències estan basades en sèries d’animació que ja existien anteriorment (com Wile E. Coyote and the Road Runner, o Popeye the Sailor Man).


Genís Cañagueral Gonzàlez