Així doncs, Warhol va destacar també per les seves experimentacions en el món de la fotografia. Tot i així, la seva especialitat no va ser la fotografia analògica convencional sinó que un dels camps fotogràfics on va destacar, encara que sembli estrany, és la fotografia instantània.
Quan parlo de fotografia instantània, em refereixo a les fotografies fetes amb les mítiques càmeres Polaroid. Aquelles amb les que enfocaves, disparaves, sortia la foto, esperaves uns minuts i ja tenies la teva obra d'art a les mans. Aquesta manera de fer fotografia va tenir molt d'èxit durant els anys 60-70 i Warhol va saber treure'n el màxim profit. En aquest àmbit, va destacar per les seves fotografies instantànies a famosos, fotografies que avui dia tenen un gran valor cultural i econòmic.
A més, també va destacar pels seus autoretrats fets amb Polaroid ja que sembla ser que l'artista sempre que podia portava amb ell una càmera d'aquest tipus per així aprofitar tota ocasió que se li presentés per capturar la realitat a la seva manera.
Marta Arjona Blasco
Aprofito aquest oportú post de la Marta per fer un recordatori ràpid: l'Aula de Cinema de la Universitat programa aquest mes un cicle Andy Warhol que just ha començat avui: http://wwwa.urv.cat/noticies/diari_digital/cgi/principal.pl?fitxer=agenda/acto011574.htm
ResponEliminaCal dir de totes maneres que el nom del cicle pot portar a malentesos: la sèrie Flesh, Heat i Trash, trilogia mítica del cinema underground nord-americà, no va ser dirigida per Warhol (que feia les funcions més aviat de productor, padrí, inspirador...) sino per Paul Morrissey, i protagonitzada per un dels "bells" (llàstima que no existeixi el masculí de musa) per excel·lència de la Factory, Joe Dallesandro. Així sí, els films tenen les característiques típiques del cinema warholià: títols a les antípodes d'allò que es fa a Hollywood, que fan honor als seus noms: molta carn, molt de sexe (però deserotitzat) i també molta brossa. Quedeu avisats (en tots els sentits).