El programa va néixer en una secció local de la BBC el 78 però d'ença el 2002 s'ha fet un canvi de format que ha trionfat en més de 35 països i s'ha fet la versió americana i la versió australiana. Aquestes són més recents i no tenen la popularitat de la seva germana anglèsa.
L'essència del programa és una serie de reportatges sobre cotxes els quals els posen a prova, acompanyats per les últimes notícies del món del automobilisme i per la secció "ficar un famós en un cotxe de preu raonable". Després trobem els reptes, cadascun més estúpid que l'anterior o els viatges on per exemple en una ocasió van creuar Iraq en descapotables o fer les olipiades d'hiver amb cotxes.
Top gear és molt més que un magazine d'automoció. No és qui va més ràpid o la regla de tres de qui té més cavalls, la té més grossa sinó del que es sent quan es condueix el cotxe. Si algun merit tenen els tres presentadors, és la enorme capacitat de transmissió de cada sentiment que experimenten en la cabina del conductor. La perfecció d'un Ferrari, la por d'un TVR, la indiferència de un Lexus, la sofisticació d'un Mercedes, l'avorriment d'un Volvo o el fàstic de conduir un Nissan micra.
Tot aquest sentiment es complementa meravellosament amb una gravació sense precedents amb continuades panoràmiques des de grues acoplades als cotxes, moltíssimes vistes amb microcàmares col·locades als laterals, al neteja parabrisa, i sobretot per la visó aèria que ofereix l'helicopter. Això es convina amb les imatges de plató fetes per una enorme grua i per diversos stedys. Una de les característiques més important de gravació és el continu joc amb els reflexos de les diferents parts reflectants del cotxe.
Han estat molt criticats per col·lectius ecologistes pel fet de no promocionar i no creure en el cotxe elèctric. El programa sempre ha volgut ser realista i pensa que tal i coml'avio spitfire es va dissenyar en una setmana amb un pressupost de 12.500 lliures, quan ja no es pugui especular més amb el petroli estàn segurs que els cotxes elèctrics eficients apareixeran com bolets.
També els hi és atorgat un tret característic que seria la pèrdua de fe en el poder polític. Setmana rera setmana a les notícies es dediquen a deixar per terra les actuacions del govern titllant-les de ximpleries, però sobretot les del ministre de transports a qui tenen com a exemple d'estúpid.Això és donat sobretot per la incorporació a les autopistes britàniques de un carril bus, al igual que totes les vies urbanes i en un programa sencer, van demostrar que durant 50 minuts, res més que taxis feien ús d'aquesta via mentre els altres carrils es veien afectats per ebussos.
Jonathan Galan Seach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.