VALS CON BASHIR:

Hem estat parlant del found footage, de la importància de les imatges d’arxiu, de la utilització de testimonis com a protagonistes i les ficcionalitzacions (hibridacions entre el documental i la ficció), i una pel·lícula que exemplifica tots aquests conceptes , tot i que de forma animada, és - Vals con Bashir - .

-Vals con Bashir- (2008) és un documental del director israelià Ari Folman, qui a través d’elaborades tècniques d’animació (i fruit de l’esforç de 4 anys de feina) ens dona a conèixer la seva participació en la Guerra del Líban (1982).

Aquesta obra animada ens narra alguns dels episodis més cruels del conflicte, d’entre els quals; la matança de Sabra i Chatila (produïda com a conseqüència de l’assassinat del líder falangista cristià Bashir Gemayel).

Tot comença, quan una nit, en un bar, una amic d’Ari (director, actor i testimoni) li diu que cada nit té un somni en el qual es perseguit per 26 gossos, ni un més ni un menys. Al final d’una llarga conversa, els dos amics arriben a la conclusió de que el somni està relacionat amb una missió que van realitzar durant la guerra del Líban, quan els dos combatien com a soldats de l’exèrcit israelià.

Arran d’aquest fet, Ari comença a patir un somni, en el qual ell i tres soldats més surten del mar en veure reflexades al cel unes bengales de foc sobre el campament – refugi de Sabra i Chatila. Aquest vell soldat, davant la incapacitat de recordar les experiències viscudes durant la guerra, decideix parlar – entrevistar els seus antics companys d’unitat per tal d’esbrinar el que va passar durant el conflicte i entendre el perquè del somni que se li repeteix contínuament. Així doncs, trobem que la filmació, es basa en la historia real i personal d’Ari, així com també amb la dels seus companys.

El documental pot ser entès com una forma de teràpia, ja que el director ens planteja la idea de concebre el cinema com una eina per fer teràpia, ja que afirma:

- Els quatre anys que vaig treballar amb VALS CON BASHIR em van provocar un violent trastorn psicològic, ja que vaig descobrir coses molt dures sobre el meu passat […] la cerca de records traumàtics enterrats en la memòria és una forma de teràpia, que va durar els quatre anys de producció de la pel·lícula. Durant aquest temps, passava de la depressió més absoluta (fruit dels records que em venien a la memòria) a la eufòria més desbordant produïda pel fet de estar realitzant una gravació d’animació innovadora […] -

Val a dir, que el film ha rebut el reconeixement del Festival de Cannes (2007) i el Festival internacional de Cine de Gijón, i ha estat nominat als Oscars i als Globus d’or com a millor pel·lícula estrangera (2009).