Hem parlat poc del cinema dels anys 60, del sorgiment de la “Nouvelle vague” a França però encara ho hem fet menys del cinema que es donà a Itàlia en aquesta època. Per això vull parlar de Michelangelo Antonioni i de la seva obra “La notte”. Aquesta juntament amb “L’avventura” i “L’eclisse” conformen la trilogia de la incomunicació i la soledat, escrita per Antonioni.
És un film que reflexa el canvi que es va donar durant el segon renaixement italià, on molts directors i realitzadors, com ara Antonioni, aparten el neorealisme per dur a terme un cinema d’avantguarda. En “La notte” predomina la no comunicació entre la parella, molts plans on els actors surten de cintura cap a baix, es juga amb el reflex als vidres, plans on es veu mig cap al centre o gent d’esquenes, utilitzant molta profunditat de camp i on la càmera sembla que busca la protagonista. Així doncs, podem dir que Antonioni utilitza un llenguatge cinematogràfic nou, amb escenes llargues sense diàlegs, però la composició és tant bona, que sense aquests l’espectador pot entendre què està passant. Els desitjos dels personatges es veuen reflectits amb les seves expressions, més que amb els diàlegs.
Antonioni, no buscava un espectador passiu, que s’identifiqués amb els personatges sinó la reflexió d’aquest davant un tema com la falta de comunicació entre les persones.
“La notte” un film dels anys 60, amb característiques avantguardistes i modernistes no deixa indiferent. Així que si no l’heu vist, us animo a que ho feu. Aquí us deixo el tràiler http://www.youtube.com/watch?v=4vpgYkte1i8&feature=related
Aida Busquets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.