El ciberespai comunicatiu, avantatges i inconvenients

Es diu que la humanitat va sorgir en el moment en què vam començar a comunicar-nos amb un sistema pròpi, una mena de llenguatge primitiu que ens permetia expressar-nos i, el que és més important, relacionar-nos amb la resta de persones. Si partim del principi que som “humans” en el moment en què ens comuniquem els uns amb els altres, es pot afirmar que en aquests moments ens trobem a la més avançada humanització de la història.

Des de fa ja uns quants anys, Internet ha canviat la nostra forma de comunicar-nos i, en general, la nostra vida, d’una forma radical; de la mateixa manera que ho va fer el telèfon revolucionant i popularitzant les comunicacions a distància, ja que va ser la primera eina de comunicació en temps real que no necessitava un codi especial (com en el cas del telègraf). Però el cas d’Internet és encara més important per la ràpida penetració i influència a nivell global, ja que a diferència dels altres mitjans anteriorment desenvolupats, Internet ha estat un fenòmen que ha afectat a tots els àmbits i a totes les escales de la població. Primer de tot, cal destacar la importància que li donem a Internet a la nostra vida, el pes que té a la societat un mitjà tan recent. Tot això és degut perquè dóna solucions a problemes que sempre ha patit la societat, però als quals mai no haviem trobat resposta fins ara. Els humans ens volem comunicar, volem estar en contacte els uns amb els altres la major part del dia, ja sigui per fer negocis, per amistat o amor, per no sentir-nos sols i, el que és més important, per sentir-nos part d’un grup.

Avui dia si no tens comunicació amb una persona és, clarament, perquè no es vol mantenir cap tipus de relació, ja que tenim al nostre abast tot tipus de eines de comunicació que ens faciliten posar-nos en contacte amb qui volguem. El primer cas a analitzar és Facebook, i el segon, i el més influent, Twitter.

Facebook és la xarxa social per excelència d’Internet, i el seu èxit recau en que dóna solucions a problemes globals, i que ens afecten a tots per igual pel simple fet de ser humans i de tenir la necessitat de voler comunicar-nos amb la resta. Tot i que al ciberespai hi han moltes formes de comunicació (a través de blogs personals, programes de realitat virtual (Secons Life), pàgines web on compartir fotografies o música...), per sobre de tots aquests trobem sempre les xarxes socials. I és que aquestes acompleixen a la perfecció el rol que s’espera de les modernes eines de comunicació: mantenir-nos el màxim de temps possible en contacte. Facebook, tot i que princialment és una eina per mantenir-te en contacte amb els teus amics i coneguts, una part del seu èxit és que també és un aparador de tot el que podem trobar a Internet, a través dels perfils que es fan les empreses per tenir a prop els seus clients i, també els seus potencials consumidors. A partir d’aquest punt ja comencen a haver-hi discrepàncies respecte a fer servir les xarxes socials o si, per contra, ens hem de reprimir els nostres instints comunicatius per por a que es puguin fer un mal ús dels missatges que nosaltres posem a disposició de tothom a través d’Internet. El tema de la privacitat és el principal motiu de reticència a fer servir aquest tipus de pàgines web, ja que ens posa en dubte de si el que nosaltres compartim, amb qui nosaltres volem, arriba només a aquestes persones o si arriba a terceres persones, les quals en treuen un benefici econòmic a través d’estudis de màrketing o de l’inserció de publicitat específica a cada persona, sense ser realment conscients de la nostra valuosa informació. A més d’aquest, hi ha un altra aspecte preocupant que pot sorgir a l’hora de fer servir aquestes noves tecnologies a l’hora de comunicar-nos: l’aïllament social. Paradoxalment, qui tingui una vida social virtual molt activa, pot tenir una molt reduida vida social “real”, ja que es pot donar el cas de passar-se molt de temps connectat a les xarxes socials en detriment del temps que dediqui a activitats d’oci on, tradicionalment, s’han mantingut les comunicacions entre humans. Aquest canvi de pensament fa que ens plantejem de si la vida social que es té a través dels ordinadors o mòvils via xarxes socials és realment virtual o si, en realitat, em evolucionat tant que ja no ens fa falta la presència física per mantenir una veritable relació. Per tant, la més desenvolupada comunicació ja en té motius per fer-la i per no fer-la servir.

Aquest és un dels principals fenòmens socials, però no l’únic. Twitter ha suposat una altra revolució en aquest camp degut a que ha aconseguit treure la “por” que hi havia a Facebook. La privacitat ha deixat de ser un tema de discusió a aquesta pàgina, gràcies a que no es tracta d’una eina tan social com ho és Facebook, sinó que es tracta d’explicar en petits relats (de no més de 140 caràcters seguits) el teu dia a dia. Tot i així, d’una forma curiosa, es tracta de la xarxa social més “oberta” de totes, ja que, sense estar enregistrat en aquesta pàgina, es pot accedir lliurement als comentaris que fan els usuaris. El motiu que es dona a aquest fet és que tenim, com a humans, la necessitat de sentir-nos escoltats, de ser un petit centre d’atenció respecte un grup de persones i poder explicar-lis com és el nostre dia a dia ja que, a mode de petit (i públic) diari, Twitter ens dona l’oportunitat de explicar què hem fet o què volem fer, i a sobre no ens fa treballar massa, limitant el nostre missatge a 140 caràcters. “Tot” avantatges. I és en aquest punt on també sorgeix un altre fenòmen, que es el que dona importància a aquesta pàgina, i és la incursió de persones conegudes a aquesta xarxa social. Com a humans, però sobre tot com a famosos, volen ser el centre d’atenció de la major part possible de persones, i què millor que tenir via directa amb aquests gràcies a una pàgina que ens dona la possibilitat de llegir què fan en tot moment i, a sobre, poder tenir un contacte directe amb algú que mai no tindries manera de comunicar-te.

La següent pregunta és inmediata: quin és el següent pas? Ja ens posem en contacte entre nosaltres mateixos a través de Facebook, i empreses ho fan amb nosaltres de la mateixa manera. Amb Twitter, podem tenir una mena de comunicació directa (o la més propera sensació d’aquesta) amb famosos i/o gent que admires. Què ens queda per fer? Hem arribat a un punt d’hipercomunicació? Les repostes només les donarà el temps a través de l’èxit o el fracàs d’aquestes xarxes socials, o de si sorgeixen altres noves eines de comunicació que, posem per cas, ens posi en contacte amb gent que ni tan sols coneixem, a través d’aplicacions per a telèfons mòvils equipats amb Internet i GPS i que es connectin entre elles sense haver-ho fet abans. És només una idea, i per descontrolada que sembli a priori, és ja la única connexió que ens queda per establir, ja que la de amics, familiars, coneguts i famosos ja estan establertes. El temps, com he dit, serà qui decidirà si la nostra societat ha arribat a aquest punt d’hipercomunicació per quedar-s’hi, o que fins i tot augmenti, o si es tracta finalment d’una moda passatgera que tendirà a despareixer.

Com a conclusió, i exposició del meu cas personal, considero que xarxes socials que ens exposen d’una forma tan pública a la resta, com és el cas de Facebook, i de les quals no tenim cap mena de control sobre aquestes (tot i que pensem que si), aniran desapareixent a mesura que ens adonem que no ens fa falta estar connectats les 24 hores del dia amb la resta d’amics i, que l’exposició de la nostra vida privada ha de quedar, com indica el seu nom, veritablement a l’àmbit privat. Fa temps que es prioritzen les comunicacions virtuals que les reals per la comoditat que suposa poder estar en contacte amb qui vols des de casa, i el desenvolupament de les noves tecnologies no ens facilita, precisament, perdre aquest nou costum, però hem de tenir clar que la comunicació no només es centra en l’intercanvi de paraules, sinó en altres aspectes que encara, i per sort, no es poden transmetre a distància. Per aquests motius, principalment, crec que el futur de les comunicacions socials passa per compartir el nostre dia a dia amb tothom, ja que sempre volem relacionar-nos amb la resta, però no a un nivell tan elevat com al que estem acostumats al Facebook, sinó a un nivell més de microblogging tipus Twitter, on compartim les nostres opinions i pensaments, però només això. Hem d’assumir, entre tots, que la privacitat és l’àmbit de la nostra vida que tenim dret a protegir de qualsevol intromissió, és a dir, una part de nosaltres mateixos que no cal que es comparteixi amb tothom, ja que, vulguem o no, siguem conscients o no, qualsevol cosa que és pujada a la xarxa passa a estar, automàticament, a disposició de tothom. Per aquesta raó s’han de tenir ben clars aquests dos termes: ‘privacitat’ i ‘tothom’, els quals són, en aquest àmbit, completament oposats i completament essencials a les noves formes de comunicació. Malauradament, és molt possible que es trigui força temps en assumir-ho, però espero que no ho fem massa tard. Si no ho és ja.

Daniel Cruz Fuentes

Grau en Publicitat i Relacions Públiques