El Nou Hollywood i Chicago

L’aparició del cinema postmodern va lligada amb l’aparició de la societat postindustrial basada en el consum, la informació i les noves tecnologies. És un cinema influenciat per la nouvelle vague de França que té com a objectiu anar més enllà de tot allò convencional, vol trencar l’estructura temporal i espacial com a resposta a la modernitat. El cinema postmodern de Hollywood es coneix sota l’etiqueta de Nou Hollywood. Actualment, però, aquest cinema es dedica més a la distribució de pel·lícules que a la seva producció.

Algunes de les característiques d’aquesta postmodernitat són l’autorreferencialitat, intertextualitat, hibridació i pastitx, etc. Una de les pel·lícules que forma part del Nou Hollywood és Chicago.

Pels qui no la coneixeu o no l’heu vista us en faré una petita descripció.

Chicago és una pel·lícula americana de l’any 2002 dirigida per Rob Marshall. Pertany al gènere musical. De fet, aquest gènere abans no existia, sinó que “musical” era un adjectiu que acompanyava a les pel·lícules que incloïen música. Podiem trobar drames musicals, comèdies músicals, etc.

Està protagonitzada per Renée Zellweger, Catherine Zeta-Jones i Richard Gere. El film ha guanyat tres Globus d’Or i sis Òscars, incloent-hi la millor pel·lícula.

Roxie Hart és una noia innocent i extrovertida que somia en convertir-se en una cantant i ballarina famosa i així, poder sortir d’una vida força gris. Vol seguir els passos de la seva ídol, Velma Kelly, cantant de vodevil. Algunes actituds equivocades fan que tant Roxie com Velma acabin a la presó amb càrrecs d’assessinat. Billy Flynn és el millor advocat del moment i per tant, l’home pel qual lluitaran per aconseguir la llibertat.

Trailer: http://www.youtube.com/watch?v=8IxcfbldgBY

La principal característica del cinema postmodern que trobem en Chicago és la desaparició de l’interès per mostrar una realitat creíble. Es força que sigui evident la planificació de la pel·licula amb aspectes artificials com la il·luminació, l’escenografía, la coreografia, el vestuari, etc. No es preten copiar la naturalesa sinó remarcar que es tracta d’un film. El gènere musical és bastant esteticista i estilístic, l’espectador percep que està observant una construcció audiovisual i és conscient de com està basada aquesta producció cinematogràfica. La narració està explícitament relacionada amb la posada en escena dels números músicals. La utilització de la reflexivitat alimenta la crítica del realisme i exposa l’arbitrarietat de les convencions tradicionals.

La tendència a mostrar un contingut violent i sexual con un vocabulari sense censura ple de tabús és una altra de les caraterístiques postmodernes que trobem en la pel·lícula. L’ambient nocturn de vodevil i tot el que envolta el món de la presó conviden a utilitzar aquest recurs. No hem d’oblidar el factor de relativització moral, que fa possible la concepció de protagonista com una assassina, un personatge malvat que actua prescindint de moral, utilitzant simplement l’interès propi. Es reivindica l’individualisme.

Chicago, de la mateixa manera que molts altres musicals contemporanis, remet a tota la tradició musical anterior, destaca per la seva referencialitat i assimilació del passat.

Sota el lema “Si no pots ser famós, sigues escandalós” s’hi amaga un musical ple d’ambició, gelosia, traïció i emocions fortes que no us deixaran indiferents.

Definitivament, Chicago és un musical del tot recomanable.

Alba Prats i Nadal