L'Art d'acció, una avantguardia oblidada

Farà prop d’un any que vaig descobrir una part amagada de mi mateix, i només li dec a una expressió, a un atreviment, a una casualitat, a una curiositat, a un esforç propi, però sobretot li dec tot a un art, a l’ART D’ACCIÓ. Per tant, hem serà tot un honor i un orgull participar en aquest bloc per presentar-vos la història d’un art, jove, entusiasta i humà, que només segueix una tècnica: la llibertat. En un primer apartat defineixo l’art d’acció com a concepte, i en un segon apartat ja s’entra en aspectes històrics, artistes, influències, obres, manifestacions, exemples i en general faig una visió més detalla da del tema.

Què és l’art d’acció ?

A primera vista sona evident i fàcil de definir, tot art necessita d’una acció, però si ens endinsem en la pura relació que té l’art amb l’acció i l’acció amb l’art esdevé una realitat no tant evident, fins i tot m’atreviria a dir totalment contrària a l’evident. Precisament i sense voler em definit el que ens vol transmetre l’art d’acció, dubte, arrogància, interrogant. Però no ens em d’espantar, no oblidem que estem parlant d’una tipologia o tendència. Una disciplina artística, una mica diferent i especial, però no deixa de ser una filla de l’art. Una filla que no sempre és la més acceptada, la seva aparença rebel, desenfadada i poc convencional la transforma una mica amb l’ovella negra, però perquè no pot ser divertit ser la negra de la família?

Aquesta singular expressió artística va néixer d’artistes que no es consideraven fins a llavors uns artistes singulars i especials, però el seu amor a l’art els va portar a transmetre el que sentien d’una altra manera, va néixer doncs l’art d’acció. Van decidir canviar els seus hàbits artístics per alliberar l’art de les limitacions expressives i estètiques aconseguint així un art que no entén de fronteres i que es mostra transparent davant l’espectador.

Hi ha artistes que l’han anomenat l’art mal educat. Tot i així és un art que respecta, en ell s’hi poden desenvolupar tota mena de disciplines artístiques com el teatre, la dansa, el cinema, la pintura, però sobretot un disciplina que caracteritza l’art d’acció, el sentiment humà, protagonista fonamental. Es deixa veure i es manifesta, en tres principals expressions artístiques diferents però que contrauen les característiques pròpies de l’art d’acció. Com a principal precedent i encabit en el seu propi corrent artístic, és l’Action Painting, el qual antecedeix les altres dos manifestacions: el Happening i la Performance. Les tres han configurat les bases d’aquesta disciplina artística.

Però l’art d’acció al cap i a la fi només es pot definir com a concepte, afirmant que es tracta d’un art que expressa, comunica, estimula la irritació i la provocació, sap en quins temes ficar-se però mai sap com sortir-se’n, és una bomba explosiva de sensacions. Una bomba estranya que desperta interrogants, no es val dir m’agrada o no m’agrada, una bomba que no és de rellotgeria, no hem d’oblidar que l’acció té un temps indefinit i finalment, la raó de per el qual és estranya, la fugida el simple testimoni, res de d’objectes i res de quadres sinó que el testimoni i el record. Tot queda en la ment, o en el cor, o en un simple somriure burlesc, però l’important és que tot quedi de forma intangible.

Com és l’artista ?

L’art d’acció té uns principis que parteixen de l’afany de protagonisme cap al mètode de treball de l’artista i no tan cap a l’obra resultant. Per tant és una peça clau, per no dir la peça principal. En l’art d’acció l’artista ha d’arribar a l’espectador no com a creador sinó com un mediador o mitjancer de l’escena, requereix una interpretació sincera, sentida i que només sigui treballada des del cor. Dirigeix l’acció i fa que l’art li surtin cames per caminar, veu per cantar, mans per dibuixar i cor per sentir, és l’únic instrument que condueix les notes.

Una acció pot ser desenvolupada per un, per quatre o per milers d’artistes, fins i tot per un espelma que s’apaga. Moltes vegades l’artista no seria res sense els elements i materials que l’acompanyen, i tampoc no seria res, per molt que l’atzar i la improvisació siguin molt importants, sense una preparació anticipada o un guio. A més d’elements tant importants com el material, el públic, el sentiment humà o l’atzar, en hi ha un que no pot faltar en cap obra. Aquest és el cos, el qual serà la forma exterioritzada del que es belluga per dins. Vindria a ser el pinzell pel pintor de quadres. En definitiva l’artista accionista és l’exemple de l’art que busca el ser humà autèntic sense castracions tecnològiques i sense limitacions a la hora de trepitjar la vida i l’art. L’artista de l’art d’acció ha marcat com una mena de “filosofia” pròpia, de llenguatge i estil que plasma en cada acció que porta a terme. Una filosofia artística que parteix de la més gran pertorbació cap a l’art, escup de la forma més poc didàctica que pot existir. Alaba el cos com el Déu més perfecte i etern. La felicitat depèn de la creativitat de la seva ment en l’escenari. Són especies que defugen de la popularitat, dels museus, de la fama, només necessiten transmetre i ningú que els dirigeixi el camí. Diran que no, quant és que sí, i diran sí quan toqui dir que no. Saben que son mirats i que qui els mira els pren per bojos per faltats del cap, però els artistes pensen del qui pensen que pensen de ells, que és inútil pensar en el que pensi el pensador, que m’han dit que pensa que el que penso és de bojos. Però el millor és que pensin. Filosofia pensant.

L’espectador i l’acció

En l’art d’acció l’espectador és una peça clau, tant per l’artista com per l’acció. Un espectador que va a veure una acció artística ha de ser conscient que en qualsevol moment pot formar part i ser el protagonista de l’obra. La seva importància arriba a ser tant important que la mateixa disciplina no existiria sense la seva presència. L’artista necessita el calor emotiu de les persones, són la seva energia el seu impuls per continuar, cada rialla, cada moviment, cada soroll floreixen de nou en la ment de l’artista. Hi ha un factor molt important en aquesta tendència artística que és l’atzar i que l’espectador n’aporta un 50 % d’aquest. L’espectador és atzar, és motivació, és part de l’obra però també em de recordar que són el testimoni, l’únic que té l’obra d’art en la seva ment i que tenen la possibilitat d’ interpretar-la; per tant tot accionista necessita d’un públic empàtic, que sigui capaç de captar realitats, acceptar la seva participació i valorar com art el que veu, per lleig que sigui.

L’espai on s’efectua l’acció

L’artista no vol mai deixar indiferent a ningú, l’artista es pot envoltar dels aires barrocs d’una església fins a la més pudorosa i humida claveguera. La llibertat és infinita en els termes de l’espai. En la situació on es troba l’artista es pot emfatitzar sensibilitzant els sentits humans, amb olors, música, tacte... Però la clau principal està en ser el més proper possible a la pell de l’espectador. Aquestes ganes de estar en el lloc equivocat i en el moment precís, provenen dels principis dels anys 5o. Per a llavors l’art estava totalment supeditat als museus, transformant l’essència artística de l’obra en un producte totalment comercial i exposat al negoci lliure. Podríem dir que la crítica cap aquesta manera d’actuar davant les obres d’art va fer moure a multitud d’artistes a mostrar les seves obres a qualsevol lloc, sempre que sigui fora de les parets d’un museu. Es veu molt en les 1ere avantguardes.

El tempo, el temps, criatura que et vesteixes de sol o de lluna, de llum o de foscor. Neguiteges a qualsevol, tant ets d’or com no tens preu... tic, tac.Però pot fer esclau a qualsevol, però mai a una acció. Aquesta mana persobre d’ell, l’elimina i el desconsola en el públic. El temps no és res per un artista, faràs performance, faràs un happening, dura el temps que vulguis. Tens planejat estar-hi 30 minuts, deixar estar el que planegis, dura fins que el cos i l’ànima diguin prou.

Una vegada conceptualitzat el terme de forma genèrica, en aquest apartat 2 s’intenta explicar els orígens...

Orígens i història

L’art d’acció neix en un con text històric i artístic que de ben segur ens sona a tots, en plena ebullició de les 1eres avantguardes. Allí i de la mà d’artistes multidisciplinaris, que gaudien de l’art en tots els sentits i formes possibles, dona llum aquest corrent d’arrels avantguardistes. Una forma expressiva que d’un principies portava a terme sense posar-li nom ni definicions, no calia, de moment era tant minoritari que es practicava i punt.

Es desenvolupa i es defineix al llarg de tot el segle XX i per sort en un ritme ascendent de personalitat. Tot i a quest llarg desenvolupament, si es vol concretar una dada més ajustada als seus inicis, hauríem de referir-nos als anys 20 i concretament en el Cabaret Voltaire de Zurich. Un espai de reunió i de creativitat per els artistes més avantguardistes del moment, en que es permetia de tot, fins i tot l’art d’acció. Entre aquelles parets s’hi ha vist grans com Salvador Dalí, Tristan Tzara, Duchamp... que entre molts altres venien a exterioritzar aquesta sensació impotent, dolguda i trencada de la que va ser la fosca 1era guerra mundial. I ho feien a través de la pintura, de l’escultura, del collage i també a través de l’art d’acció. Estem farts de les acadèmies !! Esperit dadà que va marcar i molt. En definitiva l’art d’acció neix i s’enriqueix d’un context artístic plenament Dadaista, dins un marc geogràfic Europeu. Però la seva acceptació i popularitat va sorgir ens els anys 50 i 60, on encara ens trobàvem en plena efervescència artística de les Segones avantguardes. El marc territorial també havia canviat, l’art havia travessat l’Atlàntic trobant en les riques Amèriques la majoria dels artistes i les noves creacions. Moment que Europa comença el seu declivi artístic desprès de segles sent el centre mundial de l’art, enconcret a París.

Dins d’aquestes segones avantguardes hi trobem altres expressions que tenen molt a veure amb l’art d’acció, com el futurisme, l’art Povera, el Pop art, l’Informalisme o el Body art, entre d’altres.

Les seves principals influències artístiques

Tots els moviments artístics que es van donar a conèixer durant el segle XX parteixen de gens molt comuns entre ells. Tots tenen de tots. En aquest sentit, l’art d’acció no és una excepció, sinó que ben bé tot el contrari, la seva condició expressiva li permet visitar constantment els terrenys artístics que desitgi. Malgrat tot sempre pesen els orígens i en aquest cas es segueix la regla, el dadaisme és la seva gran font artística. I es denota en característiques com defensar l’acte per davant de l’obra igual que la vida en si, per davant de l’art. L’ús de quotidianitats, de material banal per fer d’aquestes una peça artística. Abolir les lògiques coherents, i apel·lar per l’immediatesa, l’atzar, l’inesperat. I finalment no ens podem oblidar el paper de l’espectador que també fomenta l’art d’acció, una posició activa, reflexiva i fins i tot contrària si fa falta. Ara i deixant a part l’art d’acció, també es destaquen importants influències com l’Action painting, molta relació sobretot en l’execució, en el procés de creació tant espontani i relatiu.

Una altra disciplina artística que neix paral·lelament a l’art d’acció, és el Surrealisme, el qual s’hi troba relació sobretot en la necessitat de crear art des de l’inconscient sense intermediaris racionals. Que tot flueixi com es sent. De les 1eres a les 2nes avantguardes, les quals també tenen part d’aquest procés definitori. En aquell moment en que l’ideari avantguardista s’americanitza no deixa d’influir en l’art d’acció. Entre molts altres aspectes es troben confluències amb l’aposta desagradable als ulls del body art, l’ús de material en desús com fa l’art povera, el paper interpretatiu de l’espectador actiu de l’art cinètic i en concretles obres cinematogràfiques que dirigeix Andy Warhol dins del Pop art.

Finalment, i desbancant-nos de les pròpies avantguardes, l’art d’acció també es veu molt identificat amb el teatre en si, el qual no deixa de ser el fonament més sòlid. Sense oblidar el plantejament preparatori que moltes de les accions incorporen i que ja el teatralitzat encara més, sobretot les accions més recents. El teatre alternatiu o convencional en pot ser en moltes ocasions de gran referent (Fura dels Baus) I on també hi trobem, una relació, malgrat ser lluny d’una expressió artística és en els rituals de qualsevol cultura i religió. Dramatisme captat en l’acció, ús d’elements simbòlics i intensa concentració interior.

La Performance

Es podria tractar de la manifestació més popular de l’art d’acció, és la Performance. Si es busca és difícil trobar una definició exacte del mot en tot el que vol significar, de fet moltes ho considerarien paradoxal arribar a posar una definició a un art que nega per sobre de tot les regles. Davant aquest debat per aconseguir un lloc en qualsevol diccionari, si que poder afirmar que es tracta d’un anglicisme que vol dir representar, interpretar o actuar. Però no ens confonguem una performance és art actuat, no és ni teatre ni representació. Aquesta art actuat si que té la finalitat de representar alguna cosa, de fer-ho visible i evident a l’espectador però aquesta representació no deixa de ser un recurs més que utilitza l’artista, el qual porta a terme el paper més important de la performance. Ell ho és tot, és fi, és obra, és procés, és imatge, és saber i és principi. La performance té el cos com a concepte intocable, aquest és qui li dona aquesta humanitat i aquesta vitalitat que apropa qualsevol performance a la vida quotidiana. El que importa no és l’objecte sinó que és el subjecte, personatge que esdevé el centre d’interés de tota la performance, ell és qui sent, qui escolta, qui parla, qui és mostra al món com una obra d’art.

“Fem vida, en vida i davant de persones vives” cita Ester Ferrer

En el seu primer assaig sobre la performance. Aquest visió subjectiva i personal que tant recorda a la filosofía de les obres cinematogràfiques de la modernitat. En concret aquesta voluntad intimista, on l’artista es despulla per ser l’eix central de l’obra, tant vist i tant ben fet en el cinema de la Nouvell Vague. Moment de ruptura, moment Modernista que sorgeix en paral·lel al moment de més popularitat de l’art d’acció.

Tornan a la puresa de la Performance, també he de destacar el seu rebuig a l’exactitud i la perfecció, al contrari si que no evita caure en l’accident, en l’improvització o en l’equivocació. La presència del públic és necessàri pero no quasi impensable com en el cas del Happening. Tot i així l’ interacció de l’espectador mai seria rebutjada. A més la Performance ha servit de precedent o influència d’altres modalitats artístiques com l’acció poètica, la poesia visual, el vídeo art i de forma general se li pot associar similituds amb altres expressions de tot l’art contemporani.

Els seus orígens es troben immersos entr e altres

Moviments com el Futurisme, el Dadaisme o el Surrealisme. La majoria dels seus primers exempleses porten a terme en el Cabaret Voltaire, hi ho creen artsites de la talla de Duchamp, encarnat en la pell femenina de Rose Selavy o el mateix Antonin Artaud, molt més relacionat amb el teatre.

Com a principals representants americans de l’art performance podem destacar Oppenheim, artista que va donar renom i influència a l’art d’acció americana, portant a terme performances molt visuals i destacant per la seva bellesa en l’acció. En lloc d’intèrprets utilitzava petites titelles de fusta, que acompanyava amb música i frases. Aquestes titelles es feien preguntes sobre la vida, sobre el sentit de l’art... Un altre dels representants de força importància en territori americà és en Vito Acconci, que se’l considera un peça clau de l’art contemporan i de la segona meitat del segle XX

Com a principals representants europeus trobem l’italià Piero Manzoni, personatge que ironitza tot l’art conceptual del segle XX. Les seves intencions sempre anaven dirigides a desmitificar l’art i donar-li unes dimensions molt més properes i quotidianes a la vida mateixa. En lloc de pintar en les teles models, ell pintava “escultures vives”, es a dir pintava sobre la pell de les mateixes models. Fins i tot i firmava a sobre i les classificava en diferents grups, tot per apropar l’humà a la materialització i comercialització del quadre.

A continuació m’ha semblat interessant destacar la que és encara considerada la mare de la performance. Una artista que ha lluitat perquè aquest art, que és més criticat que estimat, tingui el seu renom en tot l’art contemporani del segle XX i XXI. La seva figura i les seves obres s’han passejat per els millors museus d’art de tot el món, forjant un nom i una dignitat a tot el que es relacioni amb l’art d’acció.

Marina Abramovic

Es confessa portadora d’un art peculiar, però qui el té dins no para fins que el treu a la llum. I es que aquesta és la finalitat. Artista veterana i respectada, sempre busca demostrar les limitacions del cos, de l’humà, i buscar l’impacte i la relació del públic. S’ha cremat a si mateixa, s’ha flagel·lat, ha congelat el seu cos i fins i tot a pres drogues per controlar els músculs i la ment alhora, quedant moltes vegades inconscient o a punt de morir. Queda evident que la seva intenció és anar a buscar el límit i la salvatjada. Però es que el cos li demanava fer-ho.

Una nova modalitat del segle XXI: el Videoacció

La videoacció en veritat no es tant nova com sembla, qualsevol activista per molt que en una performance només es valori el directe, l’interessa que li quedi tot documentat i testimoniat per mitjà de vídeos i fotografies.

Per tant l’intenció de deixar constància d’una acció per mitjà de vídeos ja existia, però node la mateixa manera. Vivim en una societat que es passa més hores davant de les pantalles que davant dels llibres, del teatre o de la natura, des d’aquest punt de vista on el contacte directe cada vegada s’oblida més,

els artistes preformance hi han vist una possibilitat. Cada vegada més activistes de l’art d’acció aposten per fer performance condicionades per un enquadrament de càmera. Expliquen històries i també es mostren des de la seva pura humanitat, aconsegueixen explotar els sentiments mes forts i fer recordar allò que alguna vegada ens va fer mal. Fins i tot poden arribar a lograr més sensibilitat en l’escena, gràcies als muntatges, músiques o colors. La qüestió es que ha nascut en el nou i prometedor segle XXI, que porta en l’interior els gens més radicals dels antics activistes, que es tracta d’una innovació i d’un canvi i que finalment és un reflex d’una societat captiva per el virtual

També volia destacar aquesta jove modalitat dins l’art d’acció perquè em recorda molt a l’irrupció de la Modernitat en el cinema, donant com a resultat noves sensibilitats com la Nouvelle Vague. Un moviment de reacció que també es configura lligat a les noves tecnologies com la càmera en mà de 16 mm. No solament les noves tecnologies creen paralelismes sinò que també, i molt important, les maneres d’utilitzar i tractar l’art del cinema. Els mateixos Jean-Luc Godart o Truffaut, no s’extranyaríen gens si els tractéssin d’artistes de Videoacció.

Parlant d’influències no em puc deixar el documental Performatiu, potser lluny encara del que s’entén com a Videoacció però amb matisos força entrellaçats.

Finalment destaco l’aportació d’Andy Warhol al món del cinema amb, treballs que m recorden considerablement als treballs de la Videoacció. Un bon exemple seríen tots els Screen Test i la resta que reivindicavenels elements més bàsics i simples de la vida.

EAT de Andy Warhol

Exemples d’artistes espanyols:

YO SEA de Isabel León

http://www.isabelleon.eu/web/?page_id=11

DESGASTE de Mar Jimenez

http://www.revistalabolsa.com/index.php?option=com_content&task=view&id=118&Itemid=64

* Aquests dos últims no els he pogut traslladar directament en format pantalla per visionar-ho, però recomano molt que els mireu, son molt interessants.