Les series espanyoles

La superpoblació de produccions de ficció que s'està donant a poc a poc en les cadenes del nostre país és bon símptoma, això vol dir que els formats de reality han quedat passats de moda i com a anècdotes d'una graella que pot oferir molt més en quantitat, varietat i qualitat.

No sempre la falta de mitjans justifica els problemes de les sèries espanyoles, ja que està demostrat que hi ha sèries estrangeres amb el mateix pressupost o fins i tot més modestes, que compensen la seva manca amb novetats i saber fer. I resulta extrany, perquè tampoc ens falten professionals darrere de les càmeres o fins i tot davant d'elles. Llavors, què es el que succeeix?

Si a l’ actualitat fem un cop d'ull a qualsevol sèrie de fa una dècada o mes, no és difícil adonar-se de les seves característiques ja que eren molt semblants. La idea era que, en poder apostar per menys produccions per a la petita pantalla, aquestes havien d'apuntar al major públic possible per mantenir-los pegats a la pantalla, és a dir tota la família contemplava les mateixes històries políticament correctes.
Actualment s'aposta més per la quantitat i la varietat de propostes. El problema és precisament la saturació. Hi ha tantes propostes que l'estratègia a seguir per les productores és anar cancel•lant sèries fins que una triomfi. El resultat és que es dissol l'esforç creatiu i abunden els tòpics.

Un altre problema és que s'importen històries d'èxit en altres països i s'intenten adaptar i el resultat no és el desitjat. En aquest sentit molts guionistes de les sèries més famoses del nostre país es fixen en les sèries nord-americanes per crear les seves històries i és aquí on apareix el problema ja que són cultures totalment diferents i per tant els gustos televisius no són iguals. No obstant això, s'haurien d'idear guions propis però que puguin funcionar de portes en fora.

Seguint amb el punt anterior, sempre que és segueix una sèrie espanyola et queda la sensació d'anticipar-se al que passarà. No hi ha novetats per sorprendre al públic, i sí per tornar a repetir tot un seguit de regles que semblen estandarditzades i d'ús obligat.
Per exemple en la comèdia, hi ha una regla per la qual un personatge amb una personalitat extrema ha d'aparentar la contrària per conquistar a algú del sexe oposat.

El següent problema és la repetició de les mateixes cares en diferents sèries, amb mínimes variacions. Amb tanta repetició d'actors arriba un moment que el paper que representen ja no és creïble per al teleespectador per molt empeny i dedicació que li posin.
En aquest punt la culpa en realitat és dels actors ja que són ells els que accepten els papers en comptes de buscar noves fronteres com el cinema o el teatre, ja que sempre s'ha dit que on creix realment l'actor és mitjançant el pas del teatre al cinema o viceversa.
Són molts els que han acabat cansats del format televisiu. Uns justifiquen la seva actitud pel treball intensiu, llavors en aquest punt haurien de preguntar als actors que poden sortir diverses vegades en diferents canals una mateixa nit i que preparen diversos projectes simultàniament.
Uns altres argumenten que és per provar experiències noves i desafiaments interpretatius de major envergadura.
Llavors penso que si des de dins ja es té al producte televisiu com un producte de baixa qualitat i amb papers amb poca exigència, quina sensació volen transmetre a l'espectador?

Per sort aquesta imatge està desapareixent gradualment des de fa uns anys. Caldrà veure si la presència d'actors amb renom, malgastada moltes vegades en sèries de poca categoria, pot aixecar lleugerament la qualitat de les mateixes en un balanç general.

Però per a mi el gran problema de la producció espanyola per a televisió és la durada excessiva.

L'economia dels mitjans obliga a aprofitar el màxim la labor de guionistes, realització, tècnics, actors, postproducció etc. així que per emplenar el ‘prime time’ no es poden realitzar dues sèries diferents ja que suposen una despesa molt elevada. Per això els formats nacionals són molt llargs, i això es nota en la solidesa de les trames, el fil narratiu i sobretot en l'interès que pot despertar en el teleespectador.

Finalment estan les raons de sempre, la contra programació i les cancel•lacions prematures. Per desgràcia quan una sèrie està ben feta, la pròpia cadena és la responsable de la seva destrucció emetent episodis dobles que cansen a l'espectador o canviant-la sense suficient antelació, per acomodar-la entre les fortaleses i debilitats de les cadenes rivals.

Hector Huguet