Trainspotting, postmodernista?

Trainspotting, és la novel·la escrita per l'escriptor escocès. Irvine Welsh. Va ser duta a la gran pantalla l'any 1996 i dirigida per Danny Boyle.
La pel·lícula tracta sobre la vida d'una colla d'amics d'Edimburg enganxats a l'heroïna. Fou una pel·lícula molt criticada al moment del seu llançament, ja que fomentava l'ús de les drogues entre el jovent, tot i que és una de les pel·lícules de culte dels anys 90 i una de les millors produccions a Gran Bretanya.

En un primer moment, ens pot semblar el típic film sobre les drogues com per exemple altres produccions com "Requiem for a Dream" (Requiem por un sueño), però ja si ens posem a analitzar els personatges podem veure certes característiques de la post-modernitat, referint-nos sobretot a moviment cultural, filosòfic i artístic.

Començant pel protagonista Mark Renton, un jove que tant sols pensa en xutar-se heroïna per evadir-se la realitat i esperant algun futur. Desprès hi ha Spudd, un desesperat addicte a la heroïna que segueix els mateixos passos que el seu col·lega Renton. Frank Begbie, és el psicòpata i violent del grup, que l'única raó de viure és emborratxar-se cada dia i aconseguir estovar-se amb algú, ja sigui al mateix pub o al carrer. Sick Boy, és un noi afortunat amb les dones, però també enganxat a l'heroïna, i per últim hi ha Tommy, un noi sa i un entusiasta i seguidor incondicional d'Iggy Pop, que es torna addicte a la heroïna quan el deix la parella. Desprès hi ha, com sempre la noia, que és ni més ni menys que Diane, una adolescent menor d'edat que la seva sortida és anar de discoteques i endur-se a nois al llit i desprès amenaçant-los amb una denuncia perquè així no parin d'anar amb ella al llit, tot i ficar als nois en un compromís molt delicat.

En general podem observar als personatges que utilitzen formes bastant radicals per a fugir de la societat, amb un pensament una mica nihilista i amb un crit de guerra de "No Future".
En aspectes potser més tècnics en el post-modernisme, podríem parlar de que uns joves anònims en una gran ciutat, prenen veu pròpia i expliquen els seus problemes, i per tant també hi ha un trencament de la frontera entre allò públic i allò privat.

Per acabar us deixo amb la introducció de la pel·lícula, on en poc temps, fa una referència molt gran al que us he explicat abans.

http://www.youtube.com/watch?v=KU0t_0vsaKU