L’art com a cicle; el retorn al Pop-Art

És típic dir que un corrent artístic té un començament i un final. Ara bé, aquesta afirmació de certa en té ben poc. Cada estil artístic és influent per als corrents posteriors. Tal i com afirmaven els dadaistes, no es pot fer art sense conèixer l’art i, per tant, no es poden oblidar mai les arrels. D’això o, més ben dit, d’un fet similar, us volia parlar.

Tothom sap que després del Pop-Art hi ha hagut altres variants artístiques. Ara bé, seixanta anys després que aquest moviment s’iniciés a Anglaterra i posteriorment als Estats Units, no trobem vestigis de la seva influència sinó l’art popular en sí mateix.


Títol: Al•legoria als llapis

Escultor: Ramón Ferran

Cronologia: 2010

Estil: Pop-Art

Topologia: escultura exempta

Localització: Av. Snt. Bernat Calbó (Reus)




Ramon Ferran (1927-) és un escultor reusenc que al llarg de la seva vida artística ha ofert a Reus l’oportunitat de gaudir d’una part de la seva obra. Aquest autor ha conreat diversos estils escultòrics i en aquesta obra s’ha atrevit a imitar l’estil del Pop-Art.

Al•legoria als llapis va ser una aposta molt innovadora ja que de moment, d’entre tot el conjunt escultòric reusenc, és l’única obra d’aquest moviment.
L’escultura està composta per més de 12 llapis de diferents colors, el més alt dels quals fa 11 metres d’alçada. Tal i com diu Ramon Ferran “és un monument alegre i que vol ser un homenatge a la creativitat i a l'ensenyament.” Per tant, podríem dir que els diferents colors representen l'alegria en l'ensenyament que reben els infants i que fan possible la il•lusió de futur.

Partint de la base del Pop, que és transformar un objecte quotidià de la cultura de masses en una escultura, podem analitzar aquesta obra i observar tranquil•lament que es compleixen tots, o gran part, de les característiques pròpies del Pop.

El que pretenc demostrar amb aquest petit fragment és que l’art no té un principi i un final sinó que és un cicle. En qualsevol de les obres contemporànies que analitzem hi trobarem elements que ens recordaran a estils artístics ja existents, però no per això desfasats. En el fons tot està inventat així que ara per ara només queda innovar a partit d’allò que ja ha estat creat. D’aquesta manera tampoc no és gens estrany trobar en el dia a dia obres que imitin l’estil d’autors com Andy Warhol o Claes Oldenburg.