Apologia de la violència

A Clocwork Orange va ser una de les primeres manifestacions de violència pura. Basant-se en la novel·la d’Anthony Burgess publicada el 1962, el cineasta Stanley Kubrick va dirigir la pel·lícula homònima que va ser estrenada el 1971.

A Clockwork Orange es caracteritza per l’experimentació de tots els elements narratius i visuals que Stanley Kubrick volia deformar. El temps narratiu s’accelera i s’alenteix, nous tipus de composicions, etc. Però el seu element més distintius és que gràcies a ells neix el gènere de les pel·lícules d’ultraviolència i que és la primera pel·lícula que utilitza música creada electrònicament, gràcies al sintetitzador Moog. El cinisme i el doble sentit són presents contínuament al film i ens deixa, el que podríem denominar, una moralitat, és millor ser dolent per voluntat que bo per obligació. De fet, per fer el guió es va triar l’edició dels Estats Units i no l’anglesa, ja que elidia l’últim capítol de la novel·la en el qual el protagonista es regenera, extremant així l’apologia a la violència. Encara que Kubrick volia donar un missatge determinat per fer reflexionar a la societat, molts joves que havien vist la pel·lícula no el van saber interpretar correctament i es van prendre la filosofia de la pel·lícula al peu de la lletra, perpetrant cruels crims que van fer que Kubrick, penedit, pressiones a la Warner per que prohibís la distribució de la pel·lícula a Anglaterra. Prohibició que va perdurar fins la mort del cineasta al 1999.

A Clockwork Orange (1971)

http://www.youtube.com/watch?v=G7fO3bzPeBQ

Com a banda sonora es van triar una sèrie de peces de música clàssica, destacant la sublim 9a Simfonia de Ludwig van Beethoven o composicions fetes únicament per a la pel·lícula, com la Beethoviana, composada per Wendy Carlos, el creador del sintetizador Moog.

Beethoviana (Wendy Carlos - A Clockwork Orange OST)

http://www.youtube.com/watch?v=vTTGdd7G5_8

Aquesta introducció en la qual parlo del film d’Stanley Kubrick serveix per explicar pel·lícules més recents que també es basen en la ultraviolència i prenen com a model A Clockwork Orange.

Una de les pel·lícules que millor representen aquest fenomen és Funny Games de Michael Haneke, estrenada el 1997 i el seu remake Funny Games U.S. que es una còpia pràcticament idèntica però amb actors i escenaris dels Estats Units.

L’argument és bastant simple, una família composada per el pare, la mare, el fill i un gos van a passar les vacances al seu xalet vora un llac. Són amants del golf, la música clàssica (homenatge al film d’Stanley Kubrick) i la vela. Quan passen pel costat de la casa dels seus veïns aquests es comporten de forma estranya quan parlen i estan acompanyats per dos joves. Aquests dos joves es dedicaran a mesura que avança la pel·lícula a martiritzar de la forma més cruel possible a la família mitjançant una sèrie de jocs totalment macabres i que acaben amb l’assassinat de tots els membres de la família. Tots aquests jocs són realitzats merament per diversió, i, com a final de la pel·lícula, al dia següent els joves marxen a la casa d’uns altres veïns del llac per realitzar els mateixos actes. Pura apologia de la violència.

Visualitzant els tràilers podem comprovar que els dos films (Funny Games i Funny Games U.S.) són una còpia idèntica plànol per plànol i seqüència per seqüència.

Funny Games (1997)

http://www.youtube.com/watch?v=Yx3NQzzUudc

Funny Games U.S. (2008)

http://www.youtube.com/watch?v=Ec-70W_K77U

En contraposició amb A Clockwork Orange, que volia deixar un missatge i fer reflexionar, Funny Games és violència per violència, violència sense cap objectiu “subliminal”, simplement la diversió.

Així, aquest gènere esta fermament consolidat dins el cinema actual amb cineastes com Quentin Tarantino, els germans Coen, David Fincher i el ja citat Michael Haneke com a màxims representants actualment.

Els arquetips del cine dedicat a la violència prenen una forma bastant desfigurada a l’obra de Michael Haneke, a part de Funny Games, tota la seva filmografia es basa en l’estudi i la reflexió sobre la violència, les seves causes, conseqüències, cares, etc.

El joves psicòpates del film d’Haneke no tenen cap tipus de codi preestablert, no pertanyen a un estrat social baix, més bé al contrari. Simplement prenen la violència com a diversió i juguen conscientment amb recursos narratius de la pel·lícula, com per exemple que són capaços de rebobinar un tros d’aquesta per canviar un desenllaç negatiu per a ells.

Els assassins són conscients de que formen part d’una pel·lícula, una espècie de joc metacinematogràfic amb el que el director critica obertament el paper i la responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació quan mostren actes violents. Però també critica a la burgesia en sí, descobrint que darrere d’una bona imatge es pot amagar la més pura crueltat.

Ángel Felipe Cabezas