ACTORS PRINCIPALS: Mathieu Amalric, Emmanuelle Seigner, Marie-Josée Croze, Anne Consigny, Patrick Chesnais, Niels Arestrup, Olatz Lopez Garmendia, Jean-Pierre Cassel, Marina Hands, Max von Sidow, Isaach De Bankolé, Emma de Caunes
El pintor i cineasta nord-americà Julian Schnabel fa l’adaptació cinematogràfica de la novel·la autobiogràfica del periodista francès Jean-Dominique Bauby. Després de patir un atac de feridura que li causa una lesió del tronc cerebral i com a conseqüència d’aquesta la paràlisi total del cos. Només amb la movilitat de l’ull esquerre aprén a comunicar-se. El sistema consisteix en que una persona dicta les lletres i ell parpelleja quan diu aquella que necessita. Es amb aquest sistema que desde el llit d’un hospital “escriu” la seva novel·la autobiogràfica.
La pel·lícula va guanyar la palma d’or en el festival de Cannes on es va estrenar al 2007.
Bauby mor poc després de publicar el seu llibre però el seu deig és que sigui adaptat a guió cinematogràfic.
Aquesta és clarament una narració autobiogràfica en la que s’explica la vida del periodista en primera persona. El director intenta ser el més subjectiu possible posant-se a la pell del protagonista. Reprodueix amb la càmara la visió d’aquest, el seu patiment, com veia les coses, com les sentia. Això ho fa creant molts moments de “càmera subjectiva”, és a dir, veiem tot a través dels ulls d’en Bauby, el qual al principi no se n’adona pas del seu estat. Fins i tot el director posa una veu en off que simula la veu de Bauby narrant tots els seus pensaments.
En les escenes trobem també canvis en la qualitat de les imatges, representant la pèrdua de visió i l’estat d’ànim del protagonista. Els records i els sentiments els trobem representats en colors més saturats, com si fossin filmats per una càmera Super8. Els somis prenen un tò més lluminòs i celestial.
El director utilitza algunes imatges provinents de documentals per escenificar, i fins i tot, ironitzar algunes escenes de la pel·lícula i comentaris del protagonista. Per exemple utilitza imatges de documental com el derrumbament d’un glaciar que cau estrèpitosament a la mar, una imatge que es repeteix al final, en els crèdits, amb l’efecte de marxa en darrera.
També són frequents durant el film les fotografies de la juventut del protagonista (no se si són del personatge real o només representatives d’aquest)
La trama temporal de la pel·lícula en línies generals es podria considerar un flaixback, ja que és al final d’aquesta on Jean-Dominique recorda com va patir l’accident que el deixa aïllat en ell mateix. Però durant tot el film els records del protagonista ens porten endavant i endarrera en el temps i la seva imaginació ens transporta des de la realitat a la ficció.
Schnabel fa una pel·lícula en un to molt poètic, força melancòlica i trista, tot i que en alguns moments pren cert tò irònic. Fa un parel·lelisme de la vida del pare i la del fill. També en la mateixa línia fa referència al llibre de Dumas “El Comte de Montecristio”, en aquest es fa una descripció d’un personatge que es troba aïllat en ell mateix, situació exacta en que es troba Bauby.
La pel·lícula és clarament postmoderna ja que pren moltes de les característiques d’aquest corrent: és subjectiva, no és linial en el temps, representa el desencant i la consciència de la crua realitat, el futur incert del protagonista. En alguns moments es fa referència al descrèdit científic, quan el protagonista respon amb la veu en off i amb to irònic els comentaris dels metges. És una clara reivindicació de la situació en que es troben les persones que pateixen el síndrome d’aïllament. Hi ha hibridació en els materials de filmació i es absolutament subjectiva fins i tot en els plans.
Laura Márquez Ávila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.